Finalment tenim nou Govern a Catalunya i s'obre l'esperança d'una nova etapa. El principal partit de l'oposició, liderat per Salvador Illa, també ha donat mostres de voler fer les coses d'una manera diferent.
Però en política, com en la vida mateixa, girar full o buscar solucions no és oblidar el que ha passat, de manera que també caldrà dedicar un temps a "curar" les ferides, que, mal tancades, corren sempre el risc de tornar-se a obrir.
ERC i Junts han arribat finalment a un pacte de govern. En principi, per a les conselleres i consellers, que són també majoritàriament nous, governar conjuntament no hauria de ser tan difícil, però en tot aquest procés hi ha moltes altres persones implicades. Els pactes estan bé i permeten avançar, però cal atendre també els conflictes, el dany produït, aquest dolor que, si no s'aborda, corre el risc de convertir-se en crònic.
Ara bé, mentre que en política això sembla difícil però no impossible, la justícia en canvi sembla seguir ancorada en el passat amb un concepte retribucionista de la pena. I entesa així, la pena significa un mal, un dolor per a l'infractor que, quantificat en temps, es calcula en anys, mesos i dies de privació de llibertat.
Acaba de fer-se públic l'informe sobre l'indult de la sala penal del Tribunal Suprem, que no per esperat deixa de ser sorprenent. D'entrada critica "el desenfocament de les peticions" perquè considera que en la majoria d'elles no s'al·leguen raons d'equitat o justícia; però sobretot considera que "es dibuixa una responsabilitat penal col·lectiva, solidària i compartida per un subjecte actiu plural que respondria a la denominació dels presos del Procés". I també crida l'atenció que una vegada més carrega contra l'administració penitenciària catalana, que considera que tampoc presta prou atenció a l'evolució personal i individualitzada de cadascun dels presos, i que tot això "entorpeix de forma notable el compliment dels fins de la pena". A l'administració penitenciària catalana també la considera responsable d’alimentar la ficció d'un subjecte col·lectiu que seria titular del dret a la progressió de grau i, ara, del dret a l'indult. Estaria bé que un dia algun magistrat de la sala tragués el cap en alguna de les presons on aquestes persones, dones i homes, al costat d'altres presos, estan complint condemna, i conegués més de prop el sistema penitenciari català.
En la mateixa línia, i ara ja en una crítica directa als mateixos condemnats, el Suprem diu que en definitiva no han estat capaços de demostrar que les penes imposades "han complert la finalitat preventiva general i especial". La resposta és òbvia: el Tribunal vol sentir-los dir que se'n penedeixen, tot i saber que segons la llei no és condició necessària. I així recorda que va voler escoltar-los però que la majoria d'ells (excepte Cuixart i Vila) no el van informar.
Però el punt en què més se centren les peticions d'indult és en la necessitat de reparar el trencament del principi de proporcionalitat, és a dir, en la duresa de les penes. Però el Tribunal les considera adequades bàsicament per dues raons: per la gravetat del que suposa la sedició descrita com un atac "a la pau pública", i perquè quan la compara amb altres països considera que els tipus penals són semblants, i també les seves penes.
Sorprèn aquesta comparació. Amb independència del nomen iuris, el que passa és que les descripcions dels delictes en els països esmentats s'assemblen més al delicte de rebel·lió de l'article 472 del nostre Codi Penal que no pas al de sedició. Aquí hi ha un punt important que evidentment el Tribunal no esmenta, i és l'absència de violència en els fets descrits, que en el seu dia va ser el motiu pel qual es va descartar la possibilitat d'una condemna per rebel·lió.
No menys important seria la dificultat d'interpretació del tipus de sedició donada la seva indeterminació i el dèficit de taxativitat. Però on a mi em sembla que no hi pot haver dubtes és en el principi de proporcionalitat. Em fa por, m'escandalitza i m'entristeix que es tracti amb lleugeresa unes penes que superen una dècada de la vida d'una persona a la presó.
Finalment, a l'últim paràgraf de l'informe la sala penal del Suprem apunta la idea que la pretesa ressocialització no implica compartir o identificar-se amb els valors socials hegemònics, però tot i així rebutja l'indult perquè considera que han fracassat els objectius de prevenció especial.
I no hi ha gaire més a dir. Una ocasió perduda no només per canviar el llenguatge i la distància (que també) sinó també per fer una aproximació a una idea de justícia més propera, compassiva, reparadora i integradora en una societat canviant i plural.
Esther Giménez Salinas és catedràtica de Justícia Social i Restaurativa Pere Tarrés - URL
