Indicis

Probablement encara no hem arribat al fons del conflicte, i ens esperen dies més angoixants. No m’agrada fer prediccions, la vida social té molt d’imprevisible, però ara totes les fitxes estan disposades de manera que no es veu per enlloc la possible solució. Una configuració endimoniada, aparentment dominada per l’esquizofrènia, és a dir, per una contradicció que no es pot resoldre en cap mena de síntesi, sinó que porta a esquinçar les institucions i els individus, presoners de tendències contraposades que porten a actuacions contradictòries. La distància entre el discurs i els fets és cada vegada més gran, per totes bandes, perquè el discurs s’ha transformat en l’únic bastió d’esperances que la realitat no confirma en absolut.

Mireu, si no: un president que demana a la gent que empenyi, mostrant la seva incapacitat per resoldre res i alhora la seva voluntat de seguir avançant cap a la independència. I que quan la gent surt al carrer els ha d’enviar els mossos a carregar brutalment, per mostrar que actua com a garant d’un ordre que vol destruir. Uns mossos atrapats en un foc creuat: depenen d’un president que legitima la desobediència però estan vigilats de prop per un govern central que no la tolera. Facin el que facin rebran crítiques. Un president del Parlament que proposa una resolució per avançar cap a la independència però diu alhora que només es tracta d’una declaració de principis, de “coses que es diuen”; una declaració inútil, vaja, només per mostrar que seguim cavalcant. Un moviment pacífic, sense direcció política, l’acció del qual serveix perquè un jovent condemnat a no créixer, a no poder ser adult -i aquí apareix una de les arrels de l’independentisme- surti a cremar contenidors i aixecar llambordes. I tot això amanit amb l’“Ens tenen por”, “Ho tenim a tocar”, mentre la repressió augmenta i la clivella interna es va aprofundint.

De l’altre costat, la mateixa follia. Un president del govern que va dir que volia resoldre la situació, però està en campanya electoral, i vol guanyar vots negant-se a parlar. Uns partits de dretes que condemnen l’independentisme, però alhora fan el que poden per excitar-lo, no fos que s’acabés aquesta font de vots espanyolistes. Uns partits d’esquerres que volen ajudar i el que fan és enfrontar-se i dividir-se esmicolant la seva força. Un moviment magnífic que corre cap a la frustració i la destrucció, quan justament volia construir. I una gran part de la població catalana veient com es va trencant la convivència tan difícilment guanyada, i sense cap possibilitat d’intervenir per començar a pensar, conjuntament, què ens passa i en què ens podem posar d’acord. Com més necessitem dirigents coratjosos, que no tinguin por de perdre ni de rebre epítets infamants, més sectaris i porucs es mostren els dirigents actuals, incapaços d’un cop de timó que ens tregui de l’atzucac.

Podria seguir però no cal, parlo de coses que tothom coneix. Enmig d’aquesta partida impossible, alguns fets que m’han semblat indicis d’un petit canvi. Indicis lleus, potser només son les ganes de trobar-ne. Heus aquí alguns: m’ha semblat exemplar el comentari de Carme Forcadell dient que potser no havien estat prou empàtics amb els catalans que no són partidaris de la independència. Gràcies, Carme, per ser capaç de reconèixer-ho, des d’on ets i des d’on vas ser. També l’article de Jordi Sánchez dient que la no-violència és el gran capital de l’independentisme: amb la violència no s’avança mai ni cap a la llibertat ni, evidentment, cap al seu alliberament. També les declaracions que he sentit de Santi Vila, que van una mica més lluny: m’ha semblat escoltar-hi la certesa de l’error que es va cometre volent declarar una independència que no tenia ni base democràtica suficient, ni aliats ni mitjans reals per fer que un nou país comencés a caminar. I un altre indici encara: l’anàlisi de Francesc-Marc Álvaro, Assaig general d’una revolta, que segons l’autor pretén ser “una interpretació [...] que defuig els excessos teòrics que obliden la realitat...” I què ens diu Álvaro, entre moltes altres coses? Que les presses han sigut un dels errors principals de l’independentisme, que voler guanyar-ho tot ara mateix mostra una ingenuïtat i una manca de talent polític sorprenents.

Cal, doncs, un altre ritme, un altre tarannà, per anar avançant cap a una solució de la relació Catalunya-Espanya que pugui ser acceptada per tothom i permeti iniciar una reconstrucció dels ponts trencats dins i fora de Catalunya, i això implica una flexibilitat que apunta en aquests indicis. Posicions probablement minoritàries, per ara, que només es podran generalitzar depenent de com avancin les veus més autoritzades.

Per la banda espanyola, de moment, cap indici. La situació s’ha endurit. Cal que passin les eleccions i esperar el menys dolent, que creure allò de com pitjor millor és només un error propi de fanàtics irresponsables.