Indíbil, “Ilerda és una merda”?

Indíbil va ser el nostre primer Rambo. El comandant en cap dels ilergets. Els lleidatans carboni 14: un dels pobles de la coca de recapte que seria -és- Catalunya. Indíbil, quin paio. Quins pebrots escalivats. Va enfrontar-se a les dues grans potències quan encara pasturaven dinosaures jubilats: Roma i Cartago. Va perdre. Lluitant com un mai més. Amb més terra que pell. Els ilergets no es mereixien perdre. Són uns herois morals. Des d’aleshores, Ilerda-Lleida sempre ha lluitat, però també sempre ha perdut.

El lleidatà és Indíbil. És un 4x4. Un panzer. Una navalla suïssa. Una piconadora. Un cos d’elit. El lleidatà és brillo. Es treu de la butxaca l’R+D abans de Silicon Valley: suor i esllomament. Un lleidatà, Gaspar de Portolà, descobreix Califòrnia. Vam conquerir l’estat daurat amb someres i ho hauríem fet a cavall de puces o pilotant mosquits. Vam obrir la porta de Silicon Valley, Hollywood... I hem vertebrat, reequilibrat i fet augmentar la natalitat de Catalunya amb la discoteca Big Ben. Aquí venia tot Cristo. Era un Jerusalem. Una Meca. Un Las Vegas. Fot-li una puntada a una pedra, un melindro, un tub d’uralita, i apareixerà un lleidatà. Com un Vietcong. Disparant contra el que calgui. Així és perquè aquí tot és duríssim. Realisme al cub. Aquí fa migdiada l’infinit. El cel i la terra són una frontissa que no es pot tancar. Tot és bestial. Animal. Sideral. Sidral. De tan salvatge el lleidatà s’inventa el surrealisme: perquè el realisme no l’asfixiï. El surrealisme és la mascareta d’oxigen. La pastilleta. Per això, com ja hem explicat, als anys seixanta, el franquisme volia separar Lleida de Catalunya i annexionar-la a la regió fictícia i mortífera d’El Valle del Ebro. “ Lérida no es catalana, es leridana ” i totes aquestes drogues que encara es fan servir avui per tenir narcotitzada la canalla. Però al lleidatà quan se li inflen riu-te’n tu d’Hiroshima. El lleidatà té mala llet de cop de destral a un bosc d’hivern. I als lleidatans se’ls van inflar. I el franquisme leridanista es va desinflar. Una de les bombes atòmiques va ser un llibre: Lleida, problema i realitat. De 1967. Escrit pel gran xèrif Josep Vallverdú, Josep Lladonosa, Francesc Porta, Simeó Miquel i Joan Gabernet. Resum de l’obra: al pa, pa i al vi, vi. Lleida és Catalunya. I l’anàlisi és pur 3D. Aigua. Aire. Real. Veritat. El van silenciar però van ser un bestseller. El llibre continua sent una bola de vidre. L’Institut d’Estudis Ilerdencs el va reeditar el 1995. Exhaurit. S’hauria de reeditar per salut mental. No només això: s’hauria de fer el Lleida, problema i realitat del segle XXI. Perquè sí, perquè Lleida continua sent diferent, llunyana, estranya, marciana, extraterrestre... Lleida és una mica l’ET de Catalunya. I sempre ha reclamat una Catalunya galàctica.

Mireu el cel: “Contra clos geogràfic. No com un imperatiu voluntarista, sinó com una necessitat vital. No Lleida-Barcelona sinó cosmos, però, dins del cosmos: Lleida-Barcelona”, deia el 1933 Enric Crous-Vidal. Una veritable visió d’una Catalunya sideral, comtal, de tu a tu. Crous-Vidal, extraterrestre lleidatà. Com milers. Dissenyador, tipògraf. Va crear el 1932 la revista Art. El futur, la galàxia. Lleida al cosmos: per aquí van circular Dalí, Lorca, Picasso, Breton, Foix... precisament el poeta-pastisser va saludar aquells lleidatans siderals així: “aquests il·luminats locals que solen ésser, gairebé sempre, esperits universals”. I així va ser. Crous-Vidal a banda d’una trajectòria sideral va salvar l’art lleidatà dels mistos durant la Guerra i els murals de Sixena. Igual que la Gioconda i l’art francès fugint del nazisme durant l’exili. Va revolucionar la tipografia mundial a la postguerra... Però abans, el 1934, també va perdre. Fins als pebrots. Va escriure: “Lleida (a) Ilerda, és una MERDA!” Sempre hi ha hagut una altra Lleida. Ara li tocaria guanyar. Als Indíbil, als Crous-Vidal... Perquè el cosmos no continuï sent una merda.