Indiana Jones al Museu de Lleida
Amb els cognoms de les seves àvies, Francesc Canosa firmaria Francesc Finestres Regí.
Josep Meseguer Costa no porta el barret superestudiat de rodamon estètic que es mira al mirall d’Indiana Jones, però sí el solideu lil·liputenc d’aventurer espiritual. Ell és el bisbe de Lleida Indiana Jones entre el 1889 i el 1905. Amb Meseguer canvia tot a cop de fuet endreçador-constructor. Zas! Durant el seu mandat es fa el Seminari de Lleida (actual rectorat de la UDL). Recupera les esglésies locals de Sant Pere i Sant Martí. S’arremanga per aconseguir tirar endavant el Canal de Catalunya i Aragó... Però Meseguer fot un cop de fuet que canvia la història del bisbat de Lleida, Ponent, Catalunya, Espanya i el món. Zas! Meseguer Indiana Jones construeix el Museu Diocesà de Lleida. Per què el fa? Que contesti ell. Ep, bisbe, baixi un moment.
Primer pla de somrís doblegat de filferro d’aventurer el dia de la primera pedra del museu. 7 de març del 1893. Bisbe Indiana mira al públic i fot una arenga d’aquelles que plegaria el dimoni enforquillat. Ho diu tot però ara ens quedem amb una pregària que no vol per al nou museu: “Com es veu en alguns museus formats gairebé exclusivament per objectes usurpats a temples”. Fosforescent naixement. Però us tradueixo tot el discurs amb el permís del diable i de Déu. Què és i serà el museu?
Dues paraules clau: conservació i pedagogia. Ordre i aventura. El Museu Diocesà és l’espai perquè totes les obres que s’estan robant, venent il·legalment, perdent, esmicolant, degradant, perforant... de les parròquies i esglésies de l’extens bisbat de Lleida tinguin un casa per viure. I per créixer. L’orfenat de l’art. Perquè aquí serviran d’universitat d’aprenentatge artístic, religiós, cultural, social. El Museu de Lleida és un centre R+D. És la nova aventura dels Indiana Jones catalans: els seminaristes, els estudiosos, el poble. Lleida és Catalunya. Catalunya és Lleida. Indiana Jones Meseguer és el segon a innovar, captar i formar talent. El bisbe Josep Morgades, abans, el 1891, crea el Museu Episcopal de Vic. El primer centre de recollida i recerca d’objectes sacres que posa les bases que continuen Meseguer i Lleida. Som la museïtzació espiritual d’Europa, del planeta. Els primers. Ens acostem a tot. Ho salvem, ressuscitem, ho paguem tot: compres, permutes, donacions. Tot. Es crea el cel a la terra. Som nosaltres la divinitat, la bondat.
Quan marxa Indiana Jones Meseguer, el 1905, ja hi ha 435 peces inventariades. El 1936, prebarbacoa revolucionària que ho crema tot, 2.372 peces d’art. Fins avui. Tot el que ha marxat, tot el que marxarà aquesta setmana del Museu de Lleida, sí, les 111 obres de les parròquies de la Franja de Ponent ve d’aquí. I abans les de Sixena. Tot és això. Sabeu què és? Lleida i Catalunya ho han salvat i pagat tot. Això és el que ningú sap. Ningú sap que les parròquies de la Franja de Ponent, de Sixena, formen part del bisbat de Lleida durant 8 segles seguits. I setze a la Tarraconense. Ningú. Ningú es creia que entre el 1995 i el 1998 l’estat nacional-judicial-catòlic espanyol dinamitaria el bisbat de Lleida i enganxaria amb pegament tòxic i letal les parròquies i l’art a Aragó. El que no havia fet ni l’absolutisme borbònic, ni el franquisme, ho fa la democràcia espanyola. Ningú s’ho volia creure. Com ara que s’enduen les peces. Com tampoc ningú sabia-volia-saber que l’1 d’Octubre atonyinarien porra en mà els catalans per votar. Aquest és el problema: ells ho saben, nosaltres, no.
Ens roben les obres, la memòria, la pell. Tot. Com li va escriure l’1 de setembre del 1896 la priora de Sixena Matilde Ferrer al bisbe Meseguer, quan tot queia a trossos, i les monges amb prou feines sobrevivien: “No esperamos conseguir nada del gobierno ”. Només Lleida les va ajudar. No es pot esperar res de l’estat espanyol perquè ho vol tot: el cos i l’ànima. Generació rere generació s’acumulen els robatoris. Aquesta és la seva obra d’art: fer oblidar que l’estat és el dimoni. No és art: és barbaritat, és mortaldat. És política, és existència. És una guerra. A veure si enteneu que des de l’infern criden “¡A por ellos! ” Sí, som nosaltres. I ja ens han robat, ja ens han mossegat. I en volen més. No pararan. Fins al final.
