El somni s’ha convertit en malson. Els catalans volien “la caseta i l’hortet” (promès per Francesc Macià com un catalan way of life i després copiat pels americans) i han acabat vivint a Vivarium. La pel·li es fa real. Una parella vol comprar una casa. Visita una urbanització suburbana de cases idèntiques, repetitives, clòniques. No hi ha ningú. I queden atrapats en aquesta presó de perfecció feliç. La pel·li és de terror. No diem res més. Però sí que comprovem que molts independentistes estan vivint a Vivarium. A quin carrer?
Vivim a la cantonada dels carrers El xou de Truman i La terminal. No han conegut res més. No ho dic jo. Els termòmetres de l’independentisme cívic-civet detecten que molts independentistes Vivarium, criats únicament als vivers estofats de la central nuclear de les manifestacions a partir de les barbacoes de 2012, creuen això: que l’independentisme ve al món ara. Passa com amb la Constitució de la transició-pansició: molts es pensen que Catalunya neix amb aquell tros de paper. D’aquí plora –i pixa– la criatura, que diria el mestre bolquer.
Snif, snif... Que no, que no, que s’equivoca Raimon, que el nàixer no és un gran plor. Primer perquè ja havies nascut i és una putada tornar a néixer. Segon perquè aquest naixement provocat és indefinit. No acabes de néixer. Ens expliquem com ginecòleg de guàrdia ininterrompuda. El 1978 Espanya diu que va de part. Però allò no vol sortir ni fart de vi via fòrceps dipsòmans. L’1 d’agost ja s’han presentat 255 esmenes al projecte constitucional. I la majoria sobre els conceptes “nacionalidades-regiones”. Ens estalviarem els debats de “sol y sombra”. Tot està dat i beneït. Per això l’article 2 de la Insolació Espanyola va quedar significat així: “La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles, y reconoce y garantiza el derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones que la integran y la solidaridad entre todas ellas”. Una olla. Confusió prêt-à-porter. I un vell no nat.
Per parir aquesta Espanya nacional-regional-immortal-letal-coaxial-tal-i-tal com va dir el senador independent d’aquells dies Lluís Maria Xirinacs s’hi arriba “desgraciadament amb molta sang”. Ell que està per la independència. O pel que és el mateix, però dit amb l’embarbussament lèxic d’aquells dies d’ulleres fumades d’ombra... una estructura d’estat de república confederal, integrada per estats amb sobirania pròpia, regits per una república democràtica i parlamentària. I tothom li diu NO. L’Espanya constitucional és el Dr. No. Com li diuen NO a l’únic diputat de l’Esquerra de Catalunya (Esquerra Republicana de Catalunya, Estat Català i Partit del Treball de Catalunya), Heribert Barrera, que afirma a les esmenes que “Espanya no és una nació, sinó un estat format per un conjunt de nacions, i per tant tampoc és una pàtria, perquè pàtria només se’n té una i l’única pàtria dels catalans és Catalunya”. Sí.
Sí, Barrera va estar exiliat de 1939 a 1952 a França. Líder de la FNEC i de les joventuts d’ERC durant la República. Soldat d’artilleria als fronts d’Aragó i del Segre. Abans, durant i després, va veure el terror de la dictadura de la policromàtica unitat d’Espanya a casa nostra: els assassinats de la FAI i el monstre Negrín-govern de la República-PSUC rebentant Catalunya amb el ganivet de la pàtria comuna, indivisible, immutable. El 1952 liderarà ERC a la clandestinitat: detencions, empresonaments… I el 1978 tornarà a veure la pseudo democràtica, tradicional, clàssica i eterna sagrada, santa i sanguinària unitat d’Espanya. Indissoluble, insolvent, detergent, aiguarràs per a tots...
Abans de Barrera, Xirinacs, ja hi havia independentistes. Abans, durant, després... Sempre. Que ara tanta-tanta-tanta gent que diu que és independentista descobreixi que hi havia independentistes abans del Vivarium d’aquests anys... Vol dir massa coses. El futur? És clar. Més Barrera, Xirinacs, Josep Carner-Ribalta, Josep Narcís Roca i Farreras, Manuel Carrasco i Formiguera, Daniel Cardona, Joan Cornudella. No tenim temps, espai ni ganes. Però tireu fins Guifré el Pilós, que al s. IX s’autodetermina dels francs. Comença una nissaga pròpia. Introdueix el gen del permanent caràcter antisistema català. Se salta la llei i nomena successors els seus fills. Diu adeu als contractes escombraria de pseudollibertat dels francs. Adeu, regionalisme autonòmic. Hola, independència. Neix l’espermatozou Catalunya. I fecunda. Plorant. ¿Ho veieu que Vivarium vol dir viver de vida i no taüt d’adossades de mort?
