Independentisme i democràcia

Evidentment l'informe del Consell d'Europa (amb un títol explícit: La llibertat en el discurs polític; un imperatiu per a la democràcia) és positiu i és important, i encara ho és més llegit des de la política catalana (també hauria de ser-ho llegit des de la política espanyola, però és previsible que no el llegeixen o facin veure que no l'han llegit). L'informe situa el dret a la llibertat d'expressió com un bé a protegir, també quan allò que s'expressa comporta canvis constitucionals, com seria el cas de l'independentisme, i subratlla que aquestes idees en cap cas no poden ser proscrites ni perseguides judicialment. Això vol dir que, per al Consell d'Europa (i per a la seva secretària general, Marija Pejcinovic Buric), la criminalització i la repressió desplegades per l'estat espanyol contra l'independentisme són respostes que no caben dins la democràcia, per molt que es perpetrin invocant el imperio de la ley, la unitat indivisible consagrada per la Constitució del 78 i totes aquestes coses que ens hem cansat de sentir i llegir. Com diu l'article de Quim Bertomeu que podeu llegir en aquest diari, no és la primera vegada que el Consell d'Europa aporta arguments a favor de la legitimitat democràtica de l'independentisme, però també cal recordar que els seus informes no són vinculants i que, per tant, l'estat espanyol en pot fer –i en farà– cas omís. Altra cosa és que pugui servir d'argument davant del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), en les causes dels líders independentistes que van veure vulnerada precisament, entre altres drets fonamentals, la seva llibertat d'expressió en ser perseguits i processats per defensar unes determinades idees. En tot cas, i més enllà dels casos concrets, el posicionament del Consell d'Europa en aquesta qüestió és important per ell mateix, i de referència per al futur.

Inscriu-te a la newsletter Ara ve NadalLes opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

També és un bon moment per recordar que, quan li han anat millor les coses a l'independentisme –quan ha tingut més força, interna i a l'exterior–, ha estat quan se l'ha associat amb les llibertats fonamentals, els drets civils i el millorament i l'aprofundiment democràtic. Fins a l'octubre de 2017, l'independentisme va aparèixer com un moviment basat en la radicalitat democràtica (representat per uns partits, però nascut de la ciutadania i transversal a tot el teixit social) que oferia una alternativa de regeneració real enfront d'un sistema polític, el del 78, esgotat, caduc, corcat i –sobretot– corromput en tots els seus nivells jeràrquics. Després d'aquell octubre, en canvi, s'ha anat assemblant cada vegada més a una rèplica del sistema del 78: una rèplica pobra, però rèplica al cap i a la fi, sense que hi faltés cap de les pitjors inèrcies generades per l'abonyegada democràcia espanyola en els seus quatre decennis d'existència. L'autonomisme no és gestionar institucions catalanes amb lleis espanyoles; l'autonomisme és començar volent rompre un sistema basat en la corrupció i l'abús de poder, i acabar assemblant-s'hi tant.