Independència: realisme i bona política (3)
En articles anteriors hem defensat que per avançar cap a l’objectiu de la independència el que cal és cartografiar bé la realitat, mesurar i sumar forces, gestionar bé els espais de govern, atendre les necessitats de la ciutadania en la seva globalitat. En resum, com el títol volia i vol dir, ens cal realisme i bona política. Ara ens toca concretar més aquells principis i constatar que és justament en l’aterratge dels principis a la realitat on és més important ser clarividents i encertar bé les disposicions, decisions i accions.
U. En aquest any 2019 que ara comença, l’àmbit públic vindrà condicionat a casa nostra per un conjunt d’esdeveniments que convé tenir presents tant per la importància particular de cadascun com pel grau d’interferència que provocaran entre ells. En el primer torn i de manera més immediata, destacaran l’inici del judici als líders independentistes i el procés de negociació i intent d’aprovació dels pressupostos (tant del Govern com els generals de l’Estat). El segon torn començarà al mes de maig amb les eleccions municipals i europees (i autonòmiques en bona part del territori espanyol) i connectarà, poc després, amb l’aparició de les sentències del judici contra l’1-O. Finalment, el tercer torn girarà al voltant de l’Onze de Setembre i les repercussions (i conseqüències) polítiques de les sentències judicials i dels resultats electorals del mes de maig.
Dos. En realitat, aquests tres torns temporals amaguen quatre fils argumentals: el fil jurídic –una macrocausa (hiperpolititzada) amb repercussions nacionals, estatals i internacionals–; el fil pròpiament polític –que posarà a prova les possibilitats i la voluntat de diàleg, negociació, decisió i acció dels respectius governs–; el fil electoral –que actualitzarà dins i fora de Catalunya la recomposició de forces i tendències polítiques–; i el fil cívic –que es plasmarà en les opinions, reaccions i mobilitzacions de la gent davant de tot plegat.
Tres. Com és fàcil comprovar, els quatre fils inclouen alhora quatre agents: jutges, governs, partits polítics i ciutadans. Tots ells amb grans responsabilitats. Tots ells seran posats a prova al límit durant aquest 2019. Al límit de l’autenticitat (què som i com som realment quan ens enfrontem a grans crisis?), al límit de la democràcia (¿com gestionem les diferències entre majories i minories?, ¿fins a quin punt escoltem i respectem la voluntat popular?, ¿com solucionem les discrepàncies derivades de l’existència d’una diversitat profunda?), al límit del comportament deontològic (¿fins a quin punt governants, polítics, jutges, forces policials, funcionaris, periodistes i ciutadania en general actuem correctament d’acord amb el que s’espera de la nostra condició d’agents públics?).
Quatre. Les accions, normalment, venen precedides de decisions; les decisions, de deliberacions, i aquestes, de disposicions, és a dir, d’actituds, valors i estats d’ànim que configuren les formes més civilitzades o salvatges d’actuació, allò que Jane Austen denominava sentit i sensibilitat (el què i el com de les nostres actuacions, la combinació molt, poc o gens equilibrada de raó i sentiment, de seny i desig). La manera de canalitzar les reivindicacions dels francesos per mitjà de l’acció dels 'armilles grogues', per exemple, és molt diferent de la manera de canalitzar les reivindicacions dels independentistes catalans. Les respostes de les institucions franceses i espanyoles també.
Cinc. La combinació de realisme i bona política que hem estat reclamant té molt a veure amb això, amb assumir de manera plenament conscient no tan sols la fita que ens proposem assolir o la determinació amb què la cercarem, sinó també els procediments que estem disposats a emprar i aquells que mai farem servir, no tant perquè puguin perjudicar els nostres adversaris com perquè el seu ús ens faria indignes. La causa de l’independentisme és una causa política justa, però també ha de ser moral. Ens hem de poder mirar al mirall i no desagradar-nos.
Sis. El realisme en política ens convida, igualment, a abordar la realitat, els fets, confrontant-los amb la raó des del nostre interès, definit en funció dels objectius que volem aconseguir. Però per fer-ho bé, el foc dels nostres somnis ha de ser filtrat pel fred racional de l’anàlisi de la realitat. Només llavors podrem pensar, decidir i actuar en el marc adequat de les nostres capacitats i de les possibilitats del context. Fer política no és pasturar núvols. Ser realista és no creure en la màgia. Cal saber quines són les forces i els impediments que condicionen la política i actuar d’acord amb aquests marges. Quan es té clar quin és l'últim propòsit, negociar no vol dir renunciar. Pactar no vol dir trair. El maneig tàctic no vol dir sacrificar l’estratègia. Donar suport conjuntural no vol dir oblidar. Alentir els temps no vol dir aturar-se. Des d’aquest plantejament, el realisme és un exercici de responsabilitat política que pot evitar patiments i frustracions innecessaris.
Set. Els tòpics, tanmateix, són un greu obstacle per veure-hi clar i per poder pensar amb intel·ligència. Entenem la intel·ligència executiva com la capacitat que sap trobar mitjans per assolir objectius. Quan aquests mitjans són, a més a més, ètics, llavors parlarem de saviesa. Doncs bé, corre el tòpic que tots aquells que no ens procuren de manera immediata allò que volem són iguals. I això no és veritat. La realitat està composta per molts matisos. Descobrir les diferències entre les opcions polítiques, encara que totes elles siguin adversàries, és imprescindible per poder trobar més i millors mitjans. No és igual un govern de dretes i d’extrema dreta a l’estat espanyol que un altre –encara que només fos per les formes– que encari el conflicte català de manera diferent. Els fantasmes que corren al món i a Europa preocupen. Com pitjor, pitjor, que ningú caigui en engany.
Àngel Castiñeira és filòsof
Narcís Clara és diputat i professor de la UdG
Lluís Font és diputat i doctor en ciències de l'educació per la UAB
Josep Maria Forné és diputat i filòsof
Carme Ortoll és mestra
Xavier Quinquillà és diputat i gestor cultural
Ferran Sáez és filòsof