La independència és el pont
A part d'altres males arts antidemocràtiques, i davant de l'avenç imparable de l'independentisme a Catalunya, l'estat espanyol i els seus aparells de propaganda política recorreran a tota mena d'artificis per fer por. Primer, faran por als mateixos espanyols, exasperant l'impacte emocional d'una possible secessió. I després, por als catalans, fent-nos creure que no ens sabríem governar i que vindrien temps de decadència cultural, empobriment econòmic i de molta conflictivitat social. Qui minimitzi la hipòtesi de la reacció agressiva d'Espanya, s'enganya. I si no mesurem bé els riscos de la possibilitat que els espantalls que agitaran facin el seu efecte aquí mateix, podríem deixar escapar una oportunitat única per a la nostra emancipació nacional.
AQUESTES DARRERES SETMANES, sense que sigui res de veritablement nou, la premsa espanyola -pràcticament tota, encara que amb estils diferents- ha fixat el termòstat de la tensió dialèctica entre Catalunya i Espanya uns graus més amunt. Són moviments ben calculats. El salt definitiu cap a la independència començarà amb un xoc polític, probablement desencadenat pel col·lapse econòmic de l'administració pública. I la trompada pot arribar abans d'acabar l'any. La portada de l' Abc de dijous suggereix que n'hi ha que tenen ganes, des d'allà, d'accelerar la màquina, abans que l'independentisme no hagi agafat més embranzida. Per això mateix, un dels pitjors errors que podríem cometre seria el de respondre a aquesta mena de provocacions i voler entrar en els seus camps de batalla retòrics i polítics. Tot el contrari, cal que tinguem els nostres arguments per liderar el temps i el lloc de la inevitable confrontació. I cal que siguin els contraris a la independència els que hagin de respondre als nostres desafiaments: argumentals, polítics, econòmics...
POSEM-NE UN EXEMPLE. Fa uns anys, en un dels molts revolts dialèctics per salvar l'insalvable, des d'aquí es va posar en circulació la idea de la necessitat de buscar l'"encaix" de Catalunya a Espanya. Per a molta gent no sonava pas malament, tot i que ja es veia que més que encaixar-nos-hi, les bones intencions acabarien encaixonant-nos a Espanya. A hores d'ara, l'expressió sona tan malament que ningú no seria capaç de fer-la servir. Però després, amb la mateixa ingenuïtat poruga, hem sentit parlar de la necessitat de "bastir ponts". L'expressió, d'entrada, irrita els que creuen que si això és Espanya els ponts són sobrers. Ara bé, no perdem de vista que l'expressió encara suggereix que aquests ponts ens podrien estalviar la independència.
DONCS BÉ: CAL EXPLICAR, PER ACTIVA i per passiva, que la independència és, precisament, el pont que Catalunya necessita a favor d'una bona relació entre nacions dins de la península Ibèrica i, esclar, més enllà. És a dir, que el que volem és poder superar la rasa d'incomprensió i menyspreu que Espanya ha estat construint de fa segles. Aquest pont ens permetrà una relació entre iguals, al mateix nivell, i no com ara, que per transitar d'un lloc a l'altre els uns ens hem de mullar els peus i els altres pugen a cavall. Fins i tot, i malgrat que per un temps esdevinguem administrativament estrangers amb els connacionals balears i valencians, les nostres relacions fraternals també trobaran el punt de respecte que fins ara no els hem sabut donar. I aquest pont, sobretot, ens canviarà a nosaltres mateixos. Deixarem de ser l'expressió impotent d'una nació que ha estat tractada com una minoria a casa seva. I, escarmentats per la llarga experiència d'abusos, serem especialment curosos a respectar la dignitat de les minories residents a casa nostra, també de l'espanyola. Sí, la independència és el pont que construïm per anar arreu del món com el que som: catalans.