De la independència...
La Diada de demà passat ha arribat de puntetes, sense fer gaire fressa. Encara que, oportunament, el Procicat hagi permès les reunions de més de deu persones just en la setmana de l’11 de setembre, no sembla que la concentració de dissabte a la tarda hagi de ser històrica, sentida o multitudinària, que han estat tres adjectius que els mitjans han emprat durant una dècada, amb un cert orgull còmplice, per descriure tantes manifestacions exemplars consecutives. La pandèmia i la crueltat de les successives onades de contagis han canviat, és ben cert, algunes prioritats de la ciutadania, però no són ni de bon tros l’excusa per explicar la desinflada general. El temps –la impossibilitat d’estar en permanent tensió durant deu anys– i els indults –saber que cap de les nou persones ja no és a la presó– han rebaixat la indignació. També la manera com els partits polítics independentistes i els nostres governants ens han decebut, del 2017 ençà, ha estat un factor determinant perquè hagi baixat la flamarada de carrer. Adonar-se que, en la majoria dels casos, els egos, les cadires, els càrrecs oficials i l’entossudiment passen per davant d’allò que els reclamava la gent ha destrempat part de la parròquia. Aquest parc temàtic de les desavinences sospitosament constants, en públic i en privat, ha fet obrir els ulls a molta gent de bona fe. Paradoxalment, en el moment que al Parlament hi ha més diputats independentistes que mai, i quan per primera vegada –en les darreres eleccions– els vots sobiranistes van ser majoria, la convocatòria d’aquest dissabte a la tarda té molts números de donar una xifra de participació que serveixi de munició als mitjans que abracen el nacionalisme espanyol. Amb tot, no conec ningú que el 2012 fos independentista i ara hagi deixat de ser-ne. Tampoc em crec que –per dir-ho a la manera d’Ada Colau referint-se al referèndum d’autodeterminació– “la gent ja no està per tonteries”. Votar, tenir el dret a decidir, mai serà banal. El que cal és fer les coses bé, que coherència rimi amb independència.
...a la irrellevància
El parany estava molt ben preparat i hi hem caigut de quatre potes. L’Estat branda 1.700 milions per a la nova ampliació de l’aeroport del Prat i, en cinc setmanes, decideix retirar aquesta inversió, que havia de salvar l’economia catalana. En un mes hem passat del tot al res i, des d’ahir, s’ha engegat la centrifugadora de culpes a la recerca d’un vell victimisme que sempre dona rèdits electorals. La qüestió és que Espanya no pagarà l’ampliació del Prat i Maurici Lucena –d’Aena, murri com ell sol– diu que fins d’aquí cinc anys ens podem oblidar de millorar aquesta infraestructura. Doncs ja ens la pintarem a l’oli perquè, segons les enquestes recents, d’aquí cinc anys tindrem PP i Vox a la Moncloa i aleshores tindrem tantes coses per intentar salvar que, potser, el menys important serà el nombre de pistes que li quedin a l’aeroport.
Què ha passat en aquest cas? Que se’ns han presentat l’economia i l’ecologia com a incompatibles, en lloc d’intentar buscar una solució intel·ligent. Que s’ha volgut fer beure a galet el pla rumiat des de Madrid, en què un disseny artificial passa per damunt d’un espai natural. Que aquí i allà els dirigents polítics són tan porucs que no saben a quin costat s’han de posar de la pancarta. La coalició de govern d’Espanya –PSOE, Podem– competeix amb la de Sant Jaume –ERC, Junts– per veure qui dona més mostres de desconfiança interna. I així anem. Benvinguts al país del No a tot. Avui és la pista del Prat, demà seran els Jocs Olímpics d’Hivern i demà passat qualsevol altre fet nuclear. La Generalitat ha encavalcat uns governs que s’han estimat més no fer que decidir, apostar i ser criticats, ja sigui per manca d’un objectiu clar o per la covardia populista del què diran els meus. O els de la CUP, o les xarxes socials, o els diaris, o el Basté al davantal de les 8. Quina llàstima. Tenim un país sensacional però, a base de perdre poder, de regalar oportunitats i de marcar-nos gols en pròpia porta, l’estem condemnant a la irrellevància.
