Independència europea a internet?
El confinament ens ha fet veure encara més la importància d’internet i de les tecnologies de la informació i de les comunicacions (TIC). De fet, les empreses d’aquest ram són les úniques que poden encarar el futur immediat amb gran optimisme. ¿A Europa i a Catalunya ens en beneficiarem? Ben utilitzats per a la digitalització, els fons europeus contra el covid-19 hi podrien ajudar.
Arran de la guerra comercial entre els EUA i la Xina, el desembre de 2019 Pequín va ordenar que totes les oficines governamentals i institucions públiques hagin prescindit de maquinari i de programari estranger d’aquí tres anys. Això vol dir desempallegar-se de fabricants com Microsoft, Apple, Dell, HP i altres. Pel que fa a empreses d’internet, el motor de cerca Baidu és el més utilitzat a la Xina des de fa anys, ajudat pel fet que Google està blocat al país. D’altra banda, Alibaba és el gegant del comerç electrònic xinès i ja competeix a tot el món amb Amazon. Pel que fa a xarxes socials, el país asiàtic fa servir les seves pròpies, com ara WeChat, Tencent i d’altres, que ofereixen fins i tot més funcionalitats que les xarxes socials occidentals, com ara pagaments electrònics. Finalment, pel que fa a telefonia i a infraestructures de telecomunicació, Huawei és capdavantera en equipament 5G, per davant dels seus competidors occidentals, i ja té a punt una alternativa viable a Android.
En un mot, la Xina ja fa temps que disposa de la seva pròpia versió de les GAFA (Google, Amazon, Facebook i Apple) i l’amenaça comercial de Trump l’ha empesa a declarar la independència tecnològica també en el terreny de la fabricació d’equips i de programes. Semblantment, ja fa temps que a Rússia el motor de cerca i els serveis d’internet més utilitzats són els de l’empresa Yandex, amb seu a Moscou.
El que hem dit demostra dues coses. Primera, el quasimonopoli dels EUA en TIC és una eina global i potentíssima de control i de pressió polítics. Segona, aquest quasimonopoli encara és reversible. Europa hauria de veure que no pot continuar essent vulnerable a potencials blocatges o controls tecnològics per part dels EUA o de la Xina, per no esmentar els ciberatacs russos. Cal assegurar el funcionament de les nostres infraestructures crítiques -producció d’energia, telecomunicacions, hospitals, defensa i fins i tot eleccions- amb tecnologies de la informació fetes a Europa.
Mirem ara les capacitats TIC d’Europa en l’actualitat. En un article anterior (“La indústria informàtica europea”, ARA, 14/8/2019) vaig descriure la desaparició de gairebé tots els fabricants europeus d’equips i de programari informàtics durant els darrers 30 anys. L’empresa alemanya SAP és actualment el fabricant de programari més important que ens queda, i els seus productes són capdavanters en gestió empresarial. D’altra banda, la finlandesa Nokia i la sueca Ericsson destaquen en la fabricació d’equips d’infraestructura 5G, en competència amb Huawei i molt per davant dels fabricants nord-americans. De fet, aquestes dues empreses nòrdiques s’estan beneficiant de la guerra comercial entre els EUA i la Xina, que els ha donat avantatge sobre Huawei.
Malauradament, les alegries no van gaire més enllà. Gairebé no hi ha cap empresa europea que tingui una part significativa del mercat de productes i de serveis TIC adreçats al consumidor final. Els equips que duem al damunt o que fem servir a la feina són asiàtics o nord-americans, amb sistemes operatius gairebé sempre nord-americans. És cert que Linux, una versió del sistema operatiu Unix present en una gran quantitat de servidors a internet, va ser creat pel finlandès Linus Torvalds el 1991, però no ha donat lloc a cap empresa europea i el seu ús és escàs en ordinadors personals i escassíssim en telèfons mòbils. Pel que fa a serveis d’internet, el 2005 el govern francès, amb el suport de la Comissió Europea i d’un conglomerat d’empreses franceses i alemanyes, va llançar el motor de cerca Quaero (que en llatí vol dir jo cerco) com a resposta europea a Google. Diverses desavinences van fer que les empreses alemanyes abandonessin el projecte el 2006 i que aquest morís oficialment el 2013.
Malgrat tot, en diversos països europeus han aparegut serveis d’internet exitosos per iniciativa privada. El 2003 es va crear a Estònia el programari de teleconferència Skype, adquirit el 2011 per Microsoft. El 2006 es va fundar a Suècia l’empresa de continguts Spotify. El 2008 a Alemanya va aparèixer ResearchGate, la xarxa social de científics més gran del món. És especialment interessant el cas de França. El 2003 s’hi va crear SIP Communicator, l’antecessor del Jitsi Meet que fem servir aquests dies per fer videoconferències i que ara pertany a una empresa dels EUA. Més tard, el 2013 hi va sorgir Qwant, l’únic motor de cerca europeu i que a més ofereix mapes i música en línia. També a l’estat veí existeix des del 2001 l’associació Framasoft, l’objectiu de la qual és promoure el programari lliure. Ofereix eines per concertar reunions, fer presentacions, compartir fitxers, fer teleconferències, etc. Encara trobem a França el servei HAL (un repositori d’articles científics semblant a Arxiv.org), la xarxa social Viadeo (equivalent a LinkedIn), etc.
Tot plegat il·lustra que a Europa hi ha capacitat tecnològica per promoure serveis d’internet independents i de qualitat. Ara bé, el fracàs de Quaero demostra que el paper de les administracions no ha de ser de lideratge directe, sinó més aviat de creació del marc legal i dels incentius perquè sorgeixin les GAFA europees, igual com han sorgit les GAFA xineses a l’empara del govern xinès. Sembla que Europa va més ben orientada en el cas de la infraestructura de núvol GAIA-X, promoguda per empreses franceses i alemanyes i en què les administracions juguen un paper secundari. Fora bo que empreses catalanes participessin en aliances d’aquesta mena, per guanyar massa crítica i visibilitat internacional.