La independència comença aquí (II)
El debat sobre el supremacisme cultural i social ha seguit el mateix guió que tantes altres sentències, deixes o escorcolls. És tinta de calamar que comença amb una allau mediàtica, un tsunami que sembla que s’ho hagi d’emportar tot. Amb epicentre a Madrid, el terratrèmol arriba aquí amb onades enormes i l’esquema de sempre, dies de confusió entre aigües brutes que quan es retiren deixen el problema allà on era.
Cada onada deixa danys, però, i d’onades n’hi ha hagut moltes. No avancem. Trobem expressions i articles que semblen trets de qualsevol dècada del segleXX i ens preguntem com és que encara som aquí. Crec que una part de la resposta la dona el fet que Espanya i Catalunya han defugit el debat cultural, un debat que a hores d’ara és impossible, que conté les claus del conflicte i que seguirà sent el motor del trencament entre les dues nacions.
No s’ha volgut tractar mai el problema de fons, que és un debat sobre la identitat cultural i sobre com és d’important per a una cultura amenaçada la preocupació per la seva supervivència. La pregunta, esclar, té moltes cares i afecta els seus límits geogràfics, temporals, econòmics i, sobretot, polítics i institucionals, però els perímetres del debat han estat vigilats constantment perquè es posés sempre sobre la taula de manera incompleta. Ras i curt: costa trobar algú en contra de la solidaritat interterritorial o de la distribució de rendes, però quan això produeix un dèficit fiscal tan gran que posa en qüestió el futur de qui produeix les rendes, la cosa canvia.
I canvia perquè una part d’aquestes rendes hauria de servir per fer viables unes formes de vida socials i culturals pròpies i augurar-los un futur tan bo o tan incert com el que cada estat se suposa que prepara per als seus ciutadans. Espanya en això és una excepció, i ho hem pogut veure durant les darreres dècades. Si els successius governs de l’Estat, sobretot el PP, han estat capaços de destrossar sectors sencers de la població que consideren seva amb polítiques antisocials, què no farà amb la part que considera que encara s’ha d’espanyolitzar? El PP, i el PSOE, i en definitiva qualsevol partit que formi part de l’Estat, no podia afrontar mai el debat cultural perquè l’Estat es va crear, precisament, contra aquesta diversitat. Heretar l’Estat ha volgut dir, fins ara, heretar també la tasca d’erosió constant de la cultura catalana. El concepte identitat els fa por. Es pensen que poden conjurar-lo tractant-lo com una eina al servei del supremacisme o del nazisme segons els passi pel barret aquell dia. Mentre la identitat que defineix ha mutat en identitats múltiples, flexibles i temporals, l’Estat encara ensenya la Constitució de fa quaranta anys com a garant de si mateixa.
Ara bé... En la mesura que les forces polítiques catalanes també han format part de l’Estat, de gust o per força -aquella frase ambivalent de “la Generalitat també és Estat” s’ha convertit en el jurament per imperatiu legal-, han hagut d’adoptar la seva mateixa estructura i manera de fer, i és per això que no hem tingut mai una política cultural digna de tal nom. I per això no hem tingut mai la capacitat de generar el pensament ni l’opinió que es pogués enfrontar a la maquinària de l’Estat. El gruix de pensament econòmic dels darrers anys no té correlat en la cultura.
Tenim una estructura que copia l’altra sota els esquemes de submissió i de control. Les competències plenes en cultura, en realitat, volien dir que es feia el que es podia. ¿Immersió lingüística? Sí, però d’aquella manera que no es compleixi allà on no es vulgui i es pugui titllar de nazis els que ho demanin. ¿Pressupostos? Misèria. ¿Relacions exteriors? Sí, si és de la maneta de l’Estat, que els dirà com s’ha de parlar. ¿Excel·lència investigadora, comunicacions amb els països de parla catalana? Sotmeses a unes lleis d’estabilitat que dibuixaran un segon dèficit inversor sobre el primer dèficit fiscal.
La política cultural que s’ha intentat fer aquí parteix de la submissió i s’ha convertit en el peix que es mossega la cua. Quan pensem en el futur ens manca tot el que no hem fet o no hem pogut fer en el passat. La manca de definició fa que no hi hagi hagut polítiques culturals definides, complexes i diverses i que se situïn no ja en els termes de la modernitat europea sinó en el fons contemporani que ens hauria de fer estar preparant la propera dècada. Arrosseguem sempre dèficits tan greus i nombrosos que amb un estat com l’espanyol és gairebé un miracle que encara pensem en el futur. Per això, no hi ha afer polític més urgent i important avui i aquí que el de recuperar la iniciativa cultural, i aquesta iniciativa cultural és política.