En política, sembla que hi ha moments que no hi ha límits a la indecència. El PP fa temps que està verbalment desbocat. La figura de Feijóo va a pinyó fix: ni idees, ni propostes, la desqualificació permanent de l'adversari i els acudits generalment sense gràcia per desacreditar-lo. Però no em podia creure que anirien tan lluny com aquesta darrera setmana. Miguel Tellado, empleat del partit per a les tasques de verbalisme salvatge, ha portat al límit el desvergonyiment –amb la manifesta complicitat dels seus caps– en utilitzar els retrats de víctimes del terrorisme d’ETA contra el govern. Un exercici inaudit de frivolitat, d'insensibilitat i de misèria moral que ha provocat la justa indignació dels familiars i amics i de bona part de la ciutadania. Tot s'hi val en la seva lluita pel poder fins i tot utilitzar els morts. I el més greu és que no s’ha sentit entre ells ni una veu que demanés perdó o sentis vergonya. I tot per encobrir una decisió seva que ara ens volen vendre com un error involuntari: haver votat a favor de la llei que estableix la possibilitat que els anys de presó complerts en presons estrangeres computessin amb els que s’han complert aquí.
Voten, detecten mal rotllo entre els seus, es volen fer enrere, i munten un espectacle fora de mida, que provoca la lògica indignació dels familiars de les víctimes i de qualsevol persona amb sensibilitat. Utilitzar persones assassinades per dissimular una equivocació seva. Tots sabem d’on ve i de quin peu calça el PP, tots sabem que les dretes europees viuen un gir autoritari sospitós, conforme a una sintonia, que ve dels EUA i de les xarxes socials. Peter Thiel ho ha expressat així: "No crec que la llibertat sigui compatible amb la democràcia".
Tots sabem també que les pulsions nihilistes –la creença que no hi ha límits en política i que tot està permès– s’estan propagant a ritmes accelerats. Però, tanmateix, costa entendre que es puguin fer salts tan desbocats com capitalitzar obscenament la imatge i la memòria de les víctimes per tapar un vot que van donar per bo i del qual ara reneguen sota pressió d’alguns sectors. Un miserable exercici que hauria de conduir a la destitució de l'autor, genuí representant de la misèria política, però també a exigir responsabilitat als que l’han situat a primera línia de la indecència. I, tanmateix, ni demanaran perdó, ni destituiran a ningú. Fer política sense memòria ni respecte. Malauradament, no és una actitud aliena als signes dels temps. A on arribarem? Defensar la democràcia exigeix lluitar contra la ignomínia i combatre l’hegemonia de l’or i la insolència. I el PP s’abona a la infàmia.
