Indecència i indignitat
Susan Sarandon, i Naomi Klein, i Ken Loach, i Annie Ernaux, i tots els altres “sotasignats professionals” que, el passat mes de febrer, van oferir el seu suport a Ada Colau, aquell espill de progressisme, per la seva “valenta decisió” de suspendre els llaços institucionals amb Israel, deuran quedar edificats quan s’assabentin de què ha passat aquest 17 de juny. També hi quedaran, sens dubte, els Carlos Jiménez Villarejo, i Andrea Motis, i Javier Pérez Royo (segons aquest últim, “la democràcia espanyola té un deute amb Ada Colau”) que, unes setmanes enrere, van subscriure un manifest preelectoral en favor de l’alcaldessa sortint, un document que es titulava “Per una Barcelona que obre camí”.
Sí, ahir dissabte Barcelona va obrir camí. Sens dubte, existia el precedent de l’acceptació dels vots de Manuel Valls, fa quatre anys. Però Valls era un meteorit polític i l’escenari global era un altre. Aquest cop, estem davant d’una grollera maniobra d’ocultació i engany, perquè tothom sap que la pretesa sortida dels comuns de l’equip de govern barceloní (un centenar de sucoses nòmines en joc!) serà un miratge o una pantomima fins al proper 23-J, o fins passat l’estiu, quan amb l’excusa que convingui es reconstruirà la suposada “majoria progressista” amb dret natural a governar la ciutat, ni que sigui en absència de qui n’ha estat el mascaró de proa des del 2015.
El senyor David Cid Colomer, un dels supervivents més patètics de la trista Iniciativa per Catalunya de Joan Saura, va tuitejar dissabte, a manera de justificació de l’atzagaiada que estaven cometent: “Mai un alcalde de dretes. És així de senzill”. A veure si ho entenem: ¿Xavier Trias era un alcalde inacceptable per dretà, i en canvi l’hiperprogressista Jaume Collboni (disciplinat supporter de l’article 155, de la no derogació de la llei mordassa, del ministre Marlaska i de tantes altres polítiques obscures de Pedro Sánchez al llarg dels darrers cinc anys) és mereixedor dels més grans sacrificis, inclòs el cap d’Ada Colau, inclosa la pretesa autoexclusió dels comuns del govern municipal?
¿Al fi analista Cid no se li escapa algun detall? ¿No li sembla significatiu o políticament rellevant que l’alcalde “no de dretes” Collboni ho sigui gràcies al suport imprescindible del Partit Popular? Del PP que pacta i pactarà amb la ultradreta de Vox arreu on li calgui, del PP que accepta al capdavant de les més altes institucions valencianes al torero franquista i al negacionista de la violència de gènere, del PP que es disposa a desencadenar una persecució implacable contra la llengua pròpia del País Valencià? Segons els comuns, ¿qui és més de dretes, Xavier Trias o Alberto Núñez Feijóo, sense l’aprovació del qual no s’hauria dut a terme la maniobra barcelonina?
Ha estat molt més honest Dani Sirera quan ha dit: “He complert la meva paraula, no he fet alcalde un separatista”. És allò que anhelaven ardentment La Razón, l'Abc, El Mundo, OK Diario, esRadio i tot l’ampli bloc mediàtic de la dreta reaccionària espanyola. I és aquest el bloc al qual Collboni i el colauisme han posat catifa vermella. Per cert, ¿on i quan l’encara tinent d’alcalde Jordi Martí es menjarà amb patates les declaracions que tant havia prodigat darrerament, aquelles segons les quals “no participarem en cap triangulació amb el PP per tal de fer alcalde Collboni”? No, per anar-ho a veure...
Durant la campanya electoral prèvia al 28-M i encara després, el colauisme –no tan sols l’aparell de govern municipal, sinó els seus coros y danzas associatius i activistes– ha prodigat els tòpics i la retòrica buida sobre “els lobis” que volien apoderar-se de la ciutat, i el “turisme de barra lliure” que pretenia expulsar els barcelonins de casa, i els “interessos creats” antipopulars, i aquells que prioritzaven els cotxes sobre la salut respiratòria dels infants barcelonins... Doncs bé, sàpiguen que tota aquella fullaraca verbal no arribarà a amagar mai la crua nuesa –les vergonyes– del pacte del 17 de juny del 2023: un pacte amb la dreta més especuladora, insensible al canvi climàtic i partidària del creixement turístic il·limitat d’Europa (que es preparin a les Balears!); el pacte en favor d’un alcalde que, en tots aquests terrenys, em sembla situar-se en la línia laissez faire, laissez passer i que, si s’associà durant quatre anys amb Colau, va ser senzillament per tal que el PSC pogués participar de la menjadora municipal.
En fi, després de la memorable jornada de dissabte, Salvador Illa pot afegir a la seva safata de trofeus de caça per oferir a Pedro Sánchez la vara d’alcalde de la ciutat de Barcelona. Però que el primer secretari del PSC no cregui que ni els barcelonins ni els catalans en general oblidaran fàcilment aquesta jugada indigna; ni d’aquí cinc setmanes, l’imminent 23 de juliol, ni quan se celebrin les properes eleccions al Parlament de Catalunya. Potser l’exalcalde de la Roca del Vallès creu que, èmul de Maquiavel, hi ha guanyat centralitat. De fet, hi ha perdut credibilitat i decòrum. Quan, d’aquí quatre dies, els socialistes catalans comencin a cridar "Que ve el PP, que ve el PP!", ens farem un tip de riure.