L’incomprensible relleu de Mònica Hernández
Entrevistar a seques és molt fàcil. Entrevistar bé, en canvi, és molt difícil. I entrevistar bé a la televisió i en directe és extremadament complicat, perquè les càmeres i els focus solen intimidar molt més que no la discreta gravadora que deixem els periodistes de premsa en una tauleta. A més, els diaris editem la conversa i se sol concedir a l’entrevistat el dret de rectificar o matisar una frase que acaba de dir, si creu que no s’ha expressat amb precisió. No pas a la televisió: el que queda dit, ja no s’ho endurà ningú. I molta gent no s’agrada en pantalla, així que costa relaxar-se. El que els deia: el format més difícil.
En els últims anys, vaig tenir el privilegi de ser requerit vuit o nou vegades com a col·laborador al programa L’entrevista, amb Mònica Hernández, de La Xarxa. Ella feia en solitari la primera mitja hora i després hi havia 30 minuts més en què un parell de periodistes convidats formulaven alguna pregunta. Doncs bé, sempre -sense excepció- quedava bocabadat amb la seva capacitat de generar una connexió automàtica amb els seus entrevistats. I compte, que connexió no vol dir concessió. Les entrevistes d’Hernández eren incisives quan ho havien de ser. Tenia un paper amb quatre apunts que li devia servir més de suport psicològic que real: mai vaig veure que el fes servir. Preferia mantenir el contacte visual i la conversa viva amb el convidat, en comptes de deixar-lo a la intempèrie mentre la càmera ja no l’enfocava a ella i, per tant, hauria pogut haver consultat els apunts.
Parlo en passat perquè han comunicat a Mònica Hernández que ja no presentarà més el programa. De cop, sense previ avís i sense una explicació clara del per què. Veig que a les xarxes ha rebut nombroses mostres de suport de col·legues, que en destaquen invariablement la professionalitat. I llegeixo, també, al vicepresident de la Diputació, Dionís Guiteras, que va qualificar de “lamentable” retirar-la del programa i que explicava que “no es va ni comentar al consell d’administració del dia anterior a aquesta decisió unilateral”.
El seu cas em fa pensar en el de Cristina Puig. Periodistes amb gran reconeixement entre la professió però que reben l’estocada opaca des d’un despatx que els hi adjudica una etiqueta determinada. Em sembla un error rellevar-la d’un espai que precisament s’havia convertit en el més emblemàtic de l’ens gràcies al talent d’Hernández i del seu equip.
Una hora de conversa: un luxe, avui dia, a la televisió. I amb valor local. En tot cas, l’afer torna a posar en el focus la necessitat d’erradicar les ingerències polítiques dels mitjans públics.