Qui incompleix l'Estatut pot negar la consulta?
El 19 de juliol del 2011 es va celebrar l'última Comissió Bilateral Generalitat-Estat per tractar l'aplicació del nou Estatut. Des de llavors, encara amb el govern Zapatero, no s'ha celebrat cap reunió ni, per descomptat, s'ha transferit cap competència a la Generalitat. Al contrari, des d'aquella data tot el que s'acumulen són incompliments. Aquell mes de juliol l'executiu socialista va acordar el traspàs dels edificis de la Tresoreria de la Seguretat Social i es va comprometre a abonar els 759 milions de la disposició addicional tercera que després no va pagar. Aquell 19 de juliol del 2011, doncs, és el dia en què, oficialment, l'Estatut es va deixar d'aplicar.
Cal reconèixer que, en un primer moment, amb el tripartit a Catalunya i Zapatero a la Moncloa, el ritme d'aplicació de l'Estatut va ser raonable i es van aconseguir traspassos significatius, com ara les competències en Inspecció de Treball i la gestió de Rodalies. A poc a poc, però, amb l'excusa de la crisi, el PSOE va mirar cap a una altra banda i el PP ja ni s'ha molestat a complir un text que, convé recordar-ho, és una llei orgànica aprovada pel Congrés de Diputats.
Resulta paradoxal que els que volen impedir que Catalunya celebri una consulta amb l'argument que la Constitució no ho permet siguin alhora els principals incomplidors d'una llei de l'anomenat bloc constitucional com és l'Estatut. Aquest fet invalida del tot l'argumentari del govern espanyol, basat en el respecte a la legalitat, i deixa sense raons també els defensors del respecte escrupolós als procediments jurídics previstos per resoldre l'encaix entre Catalunya i Espanya. El pacte resulta infructuós quan una de les parts, en aquest cas Madrid, no se sent concernida.
De què va servir, doncs, tot el desgast que va suposar la tramitació de l'Estatut si set anys després és paper mullat? Sigui quin sigui el camí que emprendrà a partir d'ara Catalunya, una sola cosa és clara: l'Estatut assenyala un camí que no va enlloc.
