Després de la clara victòria a casa de la seva rival Nikki Haley, l’únic obstacle que pot impedir a Donald Trump ser candidat a president és una sentència judicial de gran severitat. Però si parlem de vots, Trump no ha tingut rival dins el Partit Republicà. Com més processos li han sortit, més suports ha guanyat. Fins i tot la possibilitat que fos la justícia i no les urnes la que li acabés impedint de presentar-se ja ha estat presentada per Trump com una prova que ell és un dissident, “com una mena de Navalni”, d’un sistema “comunista o feixista”, una comparació d’una obscenitat que es comenta sola però pretén convertir-lo en un màrtir de l’establishment.
L’èxit polític de Trump és perfecte per explicar l’evolució de les democràcies liberals al món. Fa cinquanta anys, un president dels Estats Units va haver de dimitir per haver mentit sobre si havia ordenat l’espionatge dels seus rivals electorals. Avui, Trump pot no mostrar les seves declaracions de renda, pot haver-se insultat públicament amb una actriu porno i pot haver enviat la gent a assaltar el Capitoli per impedir la proclamació del resultat de les eleccions que va perdre, que igualment hi ha seixanta o setanta milions d’americans disposats a votar-lo.
Però, compte, que Trump i els Trump del món tinguin èxit parla tant de la força de la mentida, de l’agressivitat verbal i de la conversió de l’adversari en enemic, com de la incapacitat de la política tinguda com a convencional (especialment a l’esquerra) per defensar els interessos generals i no aparèixer com una versió submisa, hipòcrita i virtuosa només de paraula d’un sistema que va deixant molta gent ressentida. Trump no té cap solució per als problemes de la gent (de fet, es presenta per solucionar els seus problemes), però els que diuen que sí que tenen solucions haurien de passar de dir-ho a fer-ho, no fos cas que també estiguessin en política només per defensar els seus interessos.
