L’incivisme tràgic
Una punta de cigarreta llançada des de la finestra del cotxe amb una indiferència descuidada. Una festa juvenil celebrada amb una inconsciència desafiant. Uns ulls que se’n van del volant al mòbil en un moment de distracció involuntària. Un parc natural fràgil que crema. Un ingrés per covid-19 a l’UCI. Tres morts a la carretera.
Certament, tots aquests casos i altres de similars els podem qualificar de comportaments incívics amb conseqüències tràgiques. Un tipus de conductes evitables i, per tant, responsables i censurables. Però, a diferència de moltes altres actituds incíviques, aquestes es caracteritzen per la desproporció entre el fet i les seves conseqüències. Entre l’aparent insignificança de la causa i la brutal transcendència del resultat. No som davant d’un piròman desequilibrat. No hi ha una conspiració per infectar ningú. No hi ha una voluntat assassina. Però els resultats són els mateixos.
Davant d’aquest tipus de situacions, crec que el primer de què ens hem d'adonar és de la fragilitat sobre la qual es construeix la nostra vida de cada dia. Ho dissimulen les rutines socials que creen una falsa aparença d’estabilitat. Però el més petit descuit, un excés de seguretat o la distracció més innocent poden fer trontollar estabilitats aconseguides amb molt de treball. La delicada protecció del medi, l’ingent esforç de prevenció pandèmica o les vides segades on s’havien posat tants afectes, es malbaraten sense possible marxa enrere.
Una segona reflexió completa l’anterior: malgrat tanta fragilitat, ens ha de sorprendre que puguem parlar d’aquestes circumstàncies en termes d’excepció. No es tracta de relativitzar res, però amb la mateixa indignació i impotència amb què rebem aquestes notícies, és admirable que siguin això: excepcionals. Dels incommensurables instants que a cada moment podrien acabar en desgràcia, només se’n consumen una petitíssima part, quantitativament insignificant. No pot consolar a qui ha quedat afectat per l’excepció, però és cert que de manera molt generalitzada som capaços de domesticar la fragilitat en què vivim.
En tercer lloc, és més fàcil desxifrar les causes –i, per tant, combatre-les– de l’altre incivisme: el de baixa intensitat però de presència generalitzada. En aquests casos, tot i que les conseqüències són menys dramàtiques, diria que la responsabilitat moral –individual i col·lectiva– és molt superior. Menys dramàtiques una per una, sí, però la generalització d’aquestes conductes les pot fer extremadament costoses per a la comunitat. La baixa intensitat no significa banalitat. No destriar correctament les escombraries domèstiques, crear situacions d’incomoditat en l’ocupació de l’espai públic o danyar el mobiliari urbà poden ser accions molt cares en termes econòmics i també convivencials. Si en el primer cas hi ha responsabilitat però també atzar, en el segon hi ha el símptoma d’una patologia social inexcusable.
Es pot dir que l’incivisme de baixa intensitat és el resultat d’una manca de vincle entre l’individu que el practica i la societat que no ha sabut crear els lligams afectius necessaris per generar respecte a la col·lectivitat. Davant un abocament fora de lloc, d’un patinet que circula a tota velocitat per una àrea de vianants o d’un contenidor cremat, en un cert sentit, hauríem de parlar d’un delicte d’odi mutu. És a dir, d’una voluntat destructiva que sol respondre a un maltractament social previ.
Per la seva banda, el drama de l’incivisme tràgic és la dificultat de combatre’n l’origen, de preveure’l i, no cal dir-ho, d’evitar-lo. Se’n poden limitar les oportunitats: convé recordar que dos dies abans de l’incendi del cap de Creus se n’havia desactivat el Pla Alfa 3 de prevenció d’incendis... I es poden prohibir els grans festivals d’estiu. O es pot perseguir amb més intensitat l’ús del mòbil al cotxe. Però ni així: el combat de l’excepció és gairebé impossible.