Poder. L’hiperpresidencialisme de Recep Tayyip Erdogan continua viu. Malgrat la desconfiança i la confusió que van marcar el recompte de vots de la primera volta de les eleccions turques, Erdogan surt com a favorit de cara al pròxim 28 de maig. De moment, el nacionalisme s’ha imposat a les promeses de reforma política i unitat de l’oposició, que encapçala Kemal Kiliçdaroglu. Queden dues setmanes més de campanya polaritzada, en un país partit en dos per la figura del president que més poder ha acumulat des que el fundador de la Turquia moderna, Mustafà Kemal Atatürk, va sentenciar el final de l’Imperi Otomà.
La crisi existencial turca s’allarga i creix el risc de contestació dels resultats finals; un argumentari que ja han fet servir altres homes forts de la corda d’Erdogan –de Donald Trump a Jair Bolsonaro–. De fet, Erdogan ja havia construït la seva campanya electoral sobre la por de l’amenaça estrangera. És part de la paradoxa d’aquest règim fet a cop d’autoritarisme intern i expansionisme extern, com ho demostren les recents intervencions de l’exèrcit turc a Síria, l’Iraq, Líbia i fins i tot l'Azerbaidjan.
Contra les turbulències econòmiques i l’empobriment per una inflació rampant (del 40% segons xifres oficials, i del 100% segons les no oficials), Erdogan ha exhibit nous models de tancs i portaavions, i ha anunciat nous jaciments de gas i petroli. El nacionalisme és el fil argumental d’aquest poder monolític que representa l’autoritarisme neootomà d’Erdogan, vint anys després de la seva arribada al poder.
Dissensió. Com resumeix el periodista francès Pierre Haski, president de Reporters Sense Fronteres, fa temps que “els processos electorals s’han endinsat en l’era de la sospita”. Contestar el resultat o empastifar de dubtes qualsevol recompte és l’eina gratuïta i fàcil de la desestabilització. Però la resistència a l’alternança de poder impera des de fa temps a Turquia. Es va començar a instaurar amb la persecució de la dissidència. Els informes de la Comissió Europea fa anys que denuncien "intervencions desproporcionades i ús excessiu de la força contra manifestacions pacífiques”, legislacions que “no s'ajusten a la Constitució turca, als estàndards europeus o als convenis internacionals", i la persecució i empresonament il·legal de periodistes i activistes.
Tot i això, a París, Berlín i Washington porten setmanes d’una distància calculada per evitar qualsevol acusació d’ingerència en les eleccions. A més, a França i Alemanya la diàspora turca ha votat majoritàriament per Erdogan. A Suècia, en canvi, un país en ple xoc diplomàtic amb Turquia –que frena l’entrada dels suecs a l’OTAN–, el candidat opositor, Kiliçdaroglu, s’ha imposat per 53% a 44%.
No hi ha, de moment, resultats definitius, però sí una voluntat de participació massiva a les urnes. Malgrat tanta mobilització, la capacitat de resistència del règim d’Erdogan es decidirà en un context electoral edificat sobre els fonaments d’anys de persecució de la llibertat d’expressió, la criminalització d’organitzacions no governamentals i la supressió de drets, el control de la justícia i la substitució de càrrecs electes. I, fins i tot així, si Erdogan s’imposa, serà en una victòria fràgil; amb una majoria feta de la supressió de minories.
