La incertesa econòmica: tan real com clarament induïda

La situació política a Catalunya ha desembocat en les últimes setmanes en un escenari d’incertesa econòmica que és perfectament real -i preocupant- i alhora clarament induït. És a dir, la incertesa no és pròpiament fruit del procés independentista, de caràcter pacífic, sinó que sobretot és conseqüència de la inclement resposta a aquest procés per part d’un Estat que ha renunciat a afrontar des de la política un problema polític. Una resposta sense concessions, implacable, que ha pivotat sobre tres eixos: el judicial -l’últim capítol és l’empresonament dels presidents de l’ANC i Òmnium-, el policial -amb la violència gratuïta desfermada contra votants indefensos en el referèndum de l’1-O- i l’econòmic -amb la indissimulada incentivació de la fugida de seus bancàries i empresarials: ahir mateix es va saber que Seat ha patit pressions fins i tot de la monarquia per abandonar Catalunya-. Tots aquests factors s’han retroalimentat per crear un clima d’inestabilitat social que, lògicament, ha generat preocupació en els agents econòmics i ha portat a l’avís que ahir va fer l’autoritat fiscal independent (Airef), en el sentit que, si s’enquista la situació a Catalunya, el PIB avançarà 1,2 punts menys dels previstos per al 2018. És a dir, el creixement d’Espanya es retallarà l’any que ve a gairebé la meitat.

Queda clar, doncs, que no es pot menystenir, com s’ha fet i encara es fa des de l’independentisme, la situació provocada i buscada per l’Estat per generar por i incertesa. Sens dubte, la situació és preocupant per a Catalunya, per a Espanya i per a Europa. Després d’anys de crisi, després d’haver iniciat una meritòria remuntada amb Catalunya liderant la recuperació a l’Estat, tornar a caure ara és dur. Perdre d’una tacada tantes seus, encara que només sigui sobre el paper -costa de preveure’n els efectes reals, que variaran segons com evolucionin les coses-, és igualment preocupant, i no tan fàcilment reversible. I afrontar el risc de baixada d’inversions privades o assistir a una caiguda del turisme de la qual comença a haver-hi indicis seriosos no augura res de bo. El principal responsable de la situació és l’Estat, amb el seu perillós immobilisme polític i amb l’ús i abús de respostes repressives. Però algú hauria d’haver previst que això podia passar. I encara poden venir coses pitjors.