La incerta frontera Entre nom i adverbi

Ho és tant d'incerta que encara que avui som dimecres, el diccionari ens diu que avui és adverbi i dimecres nom. Però a una paraula la defineix més el que fa que el que és. I si no fixeu-vos en però, que si en trobo un fa de nom. A "El dimecres li agrada" dimecres ens fa de subjecte, com si fos nom, i a "Dimecres hi va" ens diu quan hi va, com si fos adverbi. En tot cas, l'article sempre nominalitza. Per això jo escriuria fins dimecres com fins aquí , però fins a l'altre dimecres com fins a l'altre carrer .

Hi ha, però, un cas límit: l'endemà . Tot i portar article és tan adverbi com demà . De fet, si escriguéssim lendemà ningú ho discutiria. És el que fa el francès. Però fer aquest pas pot engegar un procés de recursivitat ad infinitum. Ara en francès s'escriu le lendemain i qui sap si tornar-ho a aglutinar duria a le lelendemain. Passa com amb enrecordar-se : alguns diuen que si ho escrivim així, seguint un ús general, potser al final escriurem enenrecordar-se .

I això ve a tomb de la norma que ahir vaig proposar per simplificar l'ús de fins i fins a : "Davant article fins vol dir només fins i tot ". ¿Podria ser fins l'endemà una excepció? Hi ha prou raons per donar-la per bona, però jo tampoc tancaria la porta a fins a l'endemà . I n o la tancaria perquè, sempre que és possible, sóc partidari d'evitar excepcions. Com menys envitricollada sigui la norma, més fàcil serà d'assimilar i acabarà sent més respectada.