L'incert futur de la taula de diàleg

Aquest article és purament preventiu, ja que fins al setembre no començarà a funcionar la taula de diàleg entre els governs de Catalunya i Espanya. Sempre he cregut que els conflictes polítics com el que tenim aquí només es poden resoldre en una taula de negociació, no per la força o amb la confrontació permanent. No obstant això, també puc dir que no sempre és possible arribar a bon port si no es donen algunes condicions bàsiques. Si no hi són, el que toca és crear-les, fer-les aparèixer. La passivitat i la resignació mai porten transformacions.

Quan analitzem a fons unes negociacions polítiques, podem mirar fins a un centenar de variables que incideixen en la seva evolució i en el resultat final. Tenen a veure amb les actituds i comportaments, les regles del joc i la metodologia, les estratègies, l’agenda a negociar, la gestió de les crisis i els bloquejos, els acompanyaments i les garanties. Com que aquí no les puc explicar totes, he triat les condicions prèvies que em semblen més importants, una mena de decàleg didàctic que ens ajudarà a veure si els actors estan o no en disposició de començar una negociació, i que pugui tenir un cert èxit. Al meu parer, les deu condicions són les següents: ple convenciment de la necessitat de negociar, actitud col·laborativa, capacitat dialògica, flexibilitat en les posicions, descartar sortides de suma zero (uns guanyen i els altres perden), regles del joc clares i consensuades, el reconeixement del contradictor com a interlocutor vàlid, la capacitat per diluir les “línies vermelles”, tenir una única veu en la defensa de l’agenda pròpia, i la capacitat per evitar els rebentadors (els spoliers).

 Mirem, doncs, i abans que comencin les negociacions, quina quantitat d’aquests factors ja estan plenament integrats en cada una de les parts, és a dir, si estem en condicions de començar amb bon peu. Encara que la valoració sigui subjectiva, jo diria que la part catalana va molt mal encarrilada, ja que no compleix bona part d’aquestes condicions. Per part del govern central també hi ha mancances, però crec que menys. Només que fallin dos o tres factors, la negociació pot fracassar amb facilitat. En resum, i ho dic amb temps, si no canvien molts comportaments, actituds i estratègies, la taula tindrà poc recorregut. I donat que tant aquí com allà hi ha moltes institucions o grups que desitgen que la taula fracassi, uns podran acabant dient allò de “ja ho dèiem”, i els altres, “que les den morcilla”. Convido, per tant, totes les parts a ser responsables respecte al que ens hi juguem en aquestes negociacions, perquè el futur polític i social de Catalunya dependrà, en bona part, de com es jugui la partida.

A Catalunya, en els propers mesos caldrà canviar moltes coses a escala política i en relació amb el decàleg esmentat, en especial entre els dos partits que hauran de seure a la taula. Cal omplir totes les caselles buides d’aquests punts, ja que, en cas contrari, perdrem una oportunitat que potser no es repetirà en molts anys. Si no es dona el temps suficient, no es té cintura política, no s’és flexible i no es cerquen més suports, veig un panorama molt incert. Les posicions inicials de cada part ja fa molt de temps que es coneixen i són força incompatibles. Per tant, si no es té la capacitat de modular (no anul·lar) l’agenda, abans d’acabar aquest any crec que ens trobarem en un carreró sense sortida. Dit això, i encara que no ho sembli, hi ha força espai per canviar la situació i per formular les demandes en altres termes, en el que anomenem l’ombrejat semiòtic. Un bon negociador sempre ha de dur a la motxilla un diccionari de sinònims. Ho explicaré d’aquí uns mesos, i amb propostes concretes. Ara toca pensar el que anem a fer i com volem fer-ho. Les sortides sempre són més fàcils de trobar si no es porta una bena als ulls.

Vicenç Fisas és analista sobre pau i conflictes