La incapacitat de les universitats

Aquests dies estem assistint al debat sobre la idoneïtat de, vistes les circumstàncies, mantenir o no l'avaluació presencial a les universitats del país. Les circumstàncies són una pandèmia descontrolada al Principat, unes universitats heterogènies amb estudiants arribats d'arreu del territori i un curs que fins al moment s'ha desenvolupat gairebé totalment en modalitat virtual.

Es tracta, doncs, d'una situació incòmoda. Per a tothom. En primer lloc per als estudiants, que, després de no trepitjar els campus en mesos, ara veuen com han de tornar a ocupar les aules convertides en congeladors, només per sotmetre's a exàmens, cosa que posa en un risc innecessari la seva salut i, de passada, la dels seus convivents. En segon lloc per als professors, a qui la incapacitat de Govern i rectorats provoca que se'ls traspassi la responsabilitat d'haver de prendre decisions amb afectacions en la salut pública, perquè els que les haurien hagut de prendre no han tingut la valentia de fer-ho.

I finalment, la incapacitat dels governants, que estic convençut que també viuen la situació amb incomoditat però que remeien tirant-se la culpa els uns als altres mentre els estudiants s'ho miren amb estupefacció. El Govern diu que en un règim d'autonomia universitària és competència dels rectors; i aquests, al seu torn, s'aferren a l'autorització del Procicat per justificar que fer els exàmens presencialment és segur.

Les imatges que sindicats com la Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya han difós de facultats en què no es complien les mesures de prevenció, eren previsibles. La FNEC ha repetit reiteradament que l'única solució passa per virtualitzar l'avaluació i que les universitats han tingut temps per poder-ho preveure. Sorprèn, doncs, que el pobre argument dels rectors per no cedir en aquest punt sigui que fer-ho comportaria que els estudiants copiessin i devaluaria el rigor de la institució i dels títols expedits. Cosa que menysté la capacitat de qualsevol docent competent de plantejar una avaluació en línia sense comprometre la seva integritat, tal com l'experiència del curs passat ens demostra. I oblida que el prestigi d'una universitat és sobretot el prestigi dels seus estudiants.

Assistim, doncs, al trencament de la relació de confiança que suposadament hi hauria d'haver entre universitat i estudiant; els uns desconfien dels altres perquè els posen en risc, i els altres perquè tenen el convenciment que copiaran. I oblidem que precisament el que la pandèmia ens ha ensenyat és la necessitat d'adaptació. Sembla que els exàmens són l'excepció. D'aquesta manera, implícitament els rectors desvirtuen el resultat de l'avaluació del curs passat en què no van tenir més remei que fer-la en línia, o com s'ha fet en centres com la Universitat Pompeu Fabra, que en el seu període d'exàmens al desembre, amb dades epidemiològiques infinitament millors, ja va fer gairebé la totalitat de les proves en format no presencial.

I mentrestant, què fan les universitats capdavanteres d'Europa? Actuar amb sentit comú, confiar en els seus estudiants, innovar –també en docència– i fer els exàmens a distància, admetent que el context requereix paciència, flexibilitat i voluntat d'adaptació. Si volem universitats competitives, mirem què fan les que ho són més: aprenguem-ne, emmirallem-nos-hi i transformem-nos-hi.