De la ressenya de Joan Mañé i Flaquer (Torredembarra, 1823-Barcelona, 1901) a Diario de Barcelona (6-IV-1847). Traducció pròpia. Tal dia com avui del 1847 es va inaugurar el Gran Teatre del Liceu, si bé la primera òpera, Ana Bolena, no es va oferir fins dotze dies després. Feia poques setmanes que Mañé i Flaquer havia entrat com a crític de teatre en aquell diari del qual en seria director des del 1865 fins a la seva mort el 1901. Va esdevenir l’articulista hegemònic a la premsa catalana del segle XIX, una mena d’oracle de la burgesia regionalista.
Per fi va arribar el 4 d’abril tan esperat amb ansietat pel fet que aquell dia havia d’inaugurar-se solemnement a Barcelona un nou i grandiós teatre, que ara és el primer d’Espanya, que sense exagerar pot figurar entre els millors d’Europa i que en aquest ram serà per a Barcelona una important millora. [...] Un concurs de persones compost del més notable i distingit que hi ha a la ciutat es va afanyar a ocupar totes les localitats. El coliseu decorat amb rica profusió d’ornaments i daurats oferia un cop de vista meravellós, enllumenat brillantment per quinqués. La grandiositat del conjunt imposa. Potser aquesta mateixa grandiositat motivava que les paraules dels actors no fossin ben compreses, segons el parer de la majoria d’espectadors; això ratificaria l’opinió que teatres de colossals proporcions no són gaire escaients per a la declamació, com és el cas del drama Don Fernando de Antequera, de Ventura de la Vega, i en canvi serveixen meravellosament per a la dansa i el cant, com ho ha fet palès al final d’aquesta funció inaugural l’aplaudida Rondeña, de Camprubí, ballada per dotze parelles; i la cantata Il regio imene, del mestre Obiols, himne en honor del casament de la reina Isabel II. Els decorats van ser tots d’un bellíssim efecte i només la cortina que serveix de teló de boca no va merèixer l’aprovació unànime del públic. Els espectadors van recórrer amb ansiosa curiositat els diversos espais del Liceu: el preciós i elegantíssim saló de descans, la bella galeria, passadissos espaiosos, el vestíbul i tota la resta de peces accessòries. Confusos els ulls al fixar-se detingudament en tanta diversitat d’elements, gairebé no tenien temps per a veure i admirar els bellíssims quinqués i canelobres que els adornen. Durant la representació unes nenes graciosament vestides passaven per les llotges i lliuraven a les senyores petits rams de flors i als cavallers exemplars impresos de poesies de Victor Balaguer escrites expressament per aquesta avinentesa. [...] L’obertura del grandiós Teatre del Liceu ha estat un esdeveniment que farà època en els annals de Barcelona, i que augura un falaguer avenir per a l’art lírico-dramàtic a Espanya. Encara que en el futur arribés a pertànyer a una empresa no adient als propòsits fundacionals (cosa difícil de creure), el públic d’aquesta ciutat té dret a confiar en la intervenció i la influència de la il·lustrada Societat del Liceu que tantes proves de generositat i protecció de l’art musical ha donat [...] Ja sigui per la natural distracció dels espectadors en una nit en la que tantes cosses cridaven la seva atenció, o perquè la majoria del públic no percebia nítidament la veu dels actors, l’èxit del drama no va correspondre a les esperances que tenim fundades. Vam notar languidesa en el total de l’execució, si bé ens cal manifestar que algunes parts van ser justament aplaudides. L’escena va ser servida amb luxe i propietat. Conclourem la nostra ressenya felicitant a la Societat del Liceu d’Isabel II per haver culminat feliçment una obra de tanta importància.
