Iñaki Alegria: “A l’Hospital de Gambo hi ha un sol pediatre per a 90 nens desnodrits”

Va ser a finals del 2012 quan Iñaki Alegria (Barcelona, 1985) va viatjar per primer cop a Gambo, al sud d’Etiòpia. Impactat per la imatge dels nens desnodrits, va decidir tornar a Catalunya per acabar l’especialitat de pediatria i engegar l’ONG Alegria amb Gambo. Després de publicar un llibre amb el mateix nom, ha decidit tornar al país africà per quedar’s-hi a viure i ajudar l’Hospital de Gambo a tirar endavant.

Com recorda el primer viatge a Gambo?

Va ser molt impactant. Gambo està situat en una zona totalment rural, aïllada. És un petit poblat amb cases d’adob i palla, sense un nucli urbà ni carreteres asfaltades. La gent no té aigua, i per aconseguir-ne ha d’anar al riu o a un pou a diversos quilòmetres. Tampoc hi ha llum, i moltes famílies només mengen un cop al dia. És una realitat molt diferent de la nostra.

I dins d’aquesta realitat, la desnutrició.

Exacte. Allà t’hi trobes nens d’un o dos anys que no tenen forces ni per caminar. El seu cos són ossos coberts de pell, però sense greix ni músculs. És impactant veure-ho en directe. Aquells nens t’estan mirant i tenen un nom, una mare, una història... Això et desespera i et fa plantejar moltes coses. Com pot ser que, amb les comoditats que tenim aquí, en altres zones del planeta s’estiguin morint de gana?

En què consistia la seva feina allà?

Em vaig incorporar al petit equip etíop de l’hospital per tractar els nens desnodrits. Ara mateix hi ha uns 90 nens ingressats -dos per llit i alguns en matalassos a terra- i només un pediatre per a tots. També hi ha l’equip d’infermeria i els voluntaris que els donen suport durant uns mesos, com era el meu cas. En arribar-hi vaig passar una etapa d’aprenentatge amb el doctor i, al cap d’unes setmanes, em vaig atrevir a visitar jo sol.

Què es fa quan arriba un nen desnodrit?

Se segueix un protocol dissenyat per l’Unicef, el ministeri de Salut etíop i l’Organització Mundial de la Salut, que consisteix a donar a l’infant una llet especial anomenada F-75. Com que és baixa en calories, permet que el cos s’acostumi a l’aliment a poc a poc. En una segona fase se li dóna la llet F-100, molt calòrica, perquè guanyi pes. L’objectiu és que el nen arribi viu als cinc anys de vida, quan la seva esperança de vida augmenta.

Al llibre explica casos concrets de nens que va tractar. Quin destacaria?

N’hi ha molts, i sempre insisteixo que m’agrada parlar de noms propis. Podem saber que milions de nens moren cada any per desnutrició, però això són xifres tan fredes que jo sóc el primer que, quan en sap tantes, se n’oblida. Un dels casos que més recordo és el de la Ruziya, d’uns 3 anys. Va arribar a l’hospital amb la seva mare, de tan sols 13 o 14 anys. Tenia la mirada trista i no podia ni caminar. Però després de 4 o 5 setmanes de tractament, la transformació va ser espectacular. Quan li vam donar l’alta se la veia contenta, i va sortir de l’hospital corrent, parlant, cantant...

Després d’uns mesos tan intensos a Etiòpia, com va ser tornar a Catalunya?

Em va costar, perquè has de fer un canvi de mentalitat. Et crea una forta incomprensió saber que a Etiòpia hi ha un metge per a 90 nens que estan molt greus, que haurien de ser a l’UCI, mentre que aquí un de sol que està molt sa té un munt de recursos. És la medicina a la inversa. Vaig tornar aquí físicament, però el meu cor continuava amb els nens que vaig conèixer allà. Volia fer alguna cosa, no em podia quedar de braços plegats.

I va fundar l’ONG Alegria amb Gambo.

L’ONG la vaig tirar endavant amb diversos companys per intentar mantenir el suport i el vincle amb l’Hospital de Gambo. A més, també vam aconseguir que l’Hospital de Granollers firmés un conveni amb l’etíop pel qual el primer dóna suport econòmic mèdic al segon, així com un sistema d’intercanvi de personal sanitari.

Quins són els pròxims passos a fer?

Ara el que volem és treballar en la prevenció sobre el terreny, anar a l’arrel dels problemes de la desnutrició i la mortalitat: facilitar l’accés a l’aigua potable amb la construcció de pous i intentar millorar l’alimentació dels habitants de Gambo amb nous camps de cultiu.

La feina que fa l’ONG no deixa de ser un petit gra de sorra. ¿En algun moment sent frustració?

Moltes vegades. En un mateix dia pots estar content perquè un nen ha sobreviscut i trist perquè el del costat ha mort. Però aprens que les històries d’èxit et fan tirar endavant. El primer cop que vaig anar a Etiòpia em vaig desviure per la feina, treballava més de 12 hores al dia, gairebé no dormia. En un mes vaig perdre més de deu quilos. I llavors vaig entendre que això no és un esprint final ni una carrera, sinó una marató a llarg termini. No t’has de desgastar en un any, és un estil de tota una vida.