La inajornable refundació de la CCMA
Un dels capítols més deliciosos de la mítica sèrie Sí, ministre, produïda per la BBC durant els anys vuitanta, era el que portava per títol La societat compassiva. En aquell episodi, el ministre protagonista s’assabenta que hi ha un nou hospital que porta quinze mesos funcionant gràcies a la feina infatigable de cinc-cents funcionaris d’administració, però que no disposa de personal mèdic ni està atenent cap pacient perquè les restriccions pressupostàries han impedit posar-hi més recursos. Quan intenta reconduir aquest absurd, topa amb tota mena d’entrebancs, i l’impassible Humphrey, el secretari permanent, el vol convèncer que fer canvis estructurals per tenir prou diners per complir la funció que s’espera d’un hospital seria un niu de conflictes i li aconsella deixar les coses com estan.
Salvant les llicències hiperbòliques pròpies d’una sèrie televisiva plena de sarcasme i acidesa, segur que en l’entramat d’administracions i entitats que gestionen la cosa pública a casa nostra podríem trobar més d’un exemple que ens recordaria l’hospital anglès que va desesperar el ministre. De vegades, la falta de valentia per adaptar estructures, organitzacions i processos a la nova realitat i a les necessitats actuals ha portat alguns serveis públics a una certa obsolescència.
En l’àmbit dels mitjans audiovisuals públics catalans fa més d’una dècada que sentim que la falta de recursos provocada per la davallada en els ingressos publicitaris i la reducció de les aportacions provinents dels pressupostos de la Generalitat han convertit la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals en una empresa incapaç de complir la seva missió essencial, que és la de generar continguts en català. Els 243,5 milions d’euros de la transferència pública per al 2022 i els més de 60 milions d’ingressos de la publicitat, segons lamenten els directius dels mitjans, només donen per fer sobreviure una estructura, però deixen poc marge per produir continguts i nous formats per emetre a través dels diferents canals i plataformes que té la CCMA.
És indiscutible que els mitjans públics són un dels pilars fonamentals per al reforçament de la llengua i la cultura catalanes, però també per oferir una visió nacional del nostre país, des d’una perspectiva social, econòmica i política. Sense aquestes eines tindríem un desconeixement profund de la diversitat i la complexitat que conformen Catalunya i ens costaria molt més identificar les fortaleses, les febleses i les oportunitats que tenim com a societat. Només amb desconnexions territorials o a través de les televisions estatals que només emeten en castellà tindríem una visió molt limitada de la realitat que ens envolta. I, precisament per això, segur que molts voldrien reduir els mitjans públics a un reducte folklòric, i, no pas en va, TV3 s’ha convertit en un objectiu polític per a la dreta i l’extrema dreta, que la voldrien veure arruïnada i tancada.
Aquesta setmana, amb anys de retard motivat pel bloqueig partidista, la majoria del Parlament ha renovat el consell de govern de la CCMA, i ha situat Rosa Romà com a presidenta, una professional que porta anys d’ofici dedicats al sector de la comunicació. Durant la defensa del seu programa de treball ha identificat clarament els reptes i els objectius que es fixa en aquest mandat i ha defensat que la CCMA s’ha de refundar en una gran plataforma de continguts de servei públic, pensats i fets a Catalunya, que estigui disponible a totes les pantalles possibles per no perdre el tren de les noves formes de comunicació i per reconnectar amb el públic infantil i juvenil, i també amb els nous catalans. En definitiva, cal posar més el focus en els continguts que en els canals i dedicar-hi tots els recursos disponibles.
La supervivència de la CCMA depèn de la seva capacitat de ser viable i útil. L’exemple de RAC1 demostra que per ser líders i connectar amb una majoria és més important el talent i la capacitat d’innovar continguts que uns recursos econòmics il·limitats. La CCMA té el repte i el deure de refundar-se per aconseguir allò que s’espera dels mitjans públics i hem de jutjar la seva eficiència pels resultats que assoleixi i no pels diners que costi. Ha de ser la punta de llança per al foment de l’ús social del català, arribant a totes les pantalles i a totes les edats, ha de continuar sent un referent en la producció de continguts informatius de qualitat i ha de ser, sense complexos, el motor de la indústria audiovisual catalana, amb el revulsiu que això suposa també per a molts sectors culturals. El repte és majúscul i urgent. Per refundar la CCMA caldrà una transformació organitzativa i operativa orientada a la qualitat i a l’eficiència i segur que caldrà vèncer resistències i immobilismes. Tenir una CCMA incapaç de centrar els esforços en la producció de continguts és com un tenir un hospital sense pacients.