Amin Maalouf, recentment guardonat amb el Premi Internacional Catalunya, afirma que l’art mai no és superflu, sinó essencial. Per això cal apropar-s’hi. Aquests dies, a la Sala Gran del TNC, es pot veure la representació artística d’Anna Karènina de Lev Tolstoi. En aquesta escenificació, la primera frase del llibre, que és brillant com tota l’obra, ressona en anglès a través de la veu d’una actriu belga d’origen ruandès: “Totes les famílies felices s’assemblen. Cada família dissortada ho és a la seva manera”. Aquesta hibridació cultural connecta amb el teló de fons de l’obra de Maalouf, que posa èmfasi en la diversitat i en la necessitat de coneixement de les altres cultures.
L’escriptor franco-libanès assenyala que el problema actual és que, en l’escenari de la família humana, cada cop hi ha menys felicitat i més dissort. O el que és el mateix, menys humanitat i més drama. La causa d’aquest malestar crònic és profundament inquietant. Maalouf, una veu sòlida i clarivident, l’atribueix a la incapacitat de viure junts, a la falta de solidaritat i al creixement imparable de l’egoisme. I lamenta que, tot i disposar dels recursos per viure una era de llibertat i progrés, la humanitat es dirigeixi inexorablement cap al naufragi.
Arreu del món, la unió entre els éssers humans es va esquerdant. Les guerres, amb l’ombra amenaçadora de l’armament nuclear, ja no només posen en perill la pau, sinó l’existència planetària. La debilitat de la democràcia contrasta amb l’expansió de l’autoritarisme i els moviments excloents d’extrema dreta. Mentrestant, l’avarícia, desbocada i gairebé malaltissa, empobreix tant aquells que no tenen res com els que posseeixen massa. La idea de fraternitat universal de la Revolució Francesa i els drets humans s’ha volatilitzat en aquest panorama de confrontació, intolerància i desigualtat. Davant d’aquest escenari, el missatge humanista de Maalouf ressona com un crit d’alerta i d’esperança.
La incapacitat dels éssers humans per viure en harmonia és una paradoxa que impulsa l’autor d’El laberint dels extraviats i El naufragi de les civilitzacions a utilitzar l’art de l’escriptura com una eina per vèncer la desconfiança envers l’Altre i construir ponts d’unió, respecte i reconciliació. Antonio Lozano defineix Maalouf com “la veu que ens recorda que tots som arbres d’arrels múltiples i repositoris d’identitats variables”. Entre arrels, sota terra, reposa l’autor d’Anna Karènina, que va escollir ser enterrat al bosc de Iàsnaia Poliana, al mateix lloc on, segons una narració del seu germà Nikolai, hi havia enterrat un bastonet verd que contenia el gran secret capaç de fer bona i feliç tota la humanitat.
Per a Tolstoi, l’art era una fórmula de perfeccionament humà, una via per elevar l’esperit. Maalouf considera que l’art és l’instrument que permet el diàleg més enllà de creences i identitats. Acostar-se a l’art i la cultura és essencial per refer la capacitat de viure junts i fer que la família humana esdevingui més feliç i menys dissortada.
