La decisió del Tribunal Suprem d'acceptar la querella presentada contra el fiscal general de l'Estat pot ser jurídicament correcta, però resulta escandalosa políticament. Són dues afirmacions aparentment contradictòries però que encaixen per poc que s'entri en els detalls.
El Col·legi de l'Advocacia de Madrid va presentar davant el Tribunal Suprem una querella acusant, entre d'altres, el fiscal general de l'Estat d'haver comès un delicte al revelar dades conegudes gràcies al seu càrrec i que no havien de ser divulgades. Les dades en qüestió serien els correus intercanviats entre l'advocat de la parella d'Isabel Díaz Ayuso i la Fiscalia en què aquell proposava reconèixer que havia defraudat a Hisenda a canvi d'una rebaixa de pena. Van ser publicats per la Cadena SER, que els va fer servir per desmentir la bola publicada a El Mundo segons la qual la proposta d'acord havia partit de la Fiscalia. Més tard aquest mateix organisme va publicar una nota informativa que ratificava la informació de l'emissora.
El que ha dit el Tribunal Suprem és que la filtració dels correus a l'emissora de ràdio pot ser delicte i que és raonable investigar si al darrere hi ha el mateix fiscal general de l'Estat. De manera que ha acceptat la querella, juntament amb una altra d'interposada pel mateix afectat, i ha nomenat un instructor perquè ho investigui. Previsiblement, una de les primeres coses que farà l'instructor és imputar (formalment investigar) el fiscal. Després es posarà a cercar proves. Si troba evidències que els correus van ser enviats a la Cadena SER pel mateix fiscal general o per algú amb el seu permís, l'acusarà i hi haurà un judici en què podrà ser declarat culpable; mentrestant, el fiscal general ha de ser considerat innocent. De fet, és probable que no es trobin proves inculpatòries, i que no arribi a ser ni tan sols acusat.
Per què és jurídicament raonable la decisió? Doncs perquè sembla que s'ha comès un delicte i perquè no és desgavellat pensar que algun fiscal hi hagi tingut alguna cosa a veure. Si s'ha comès un delicte, és lògic investigar-ho i mirar de trobar el culpable.
Tot i això, políticament la decisió del Tribunal Suprem no és asèptica ni innocent. Per començar, encara que la interlocutòria és raonable, també era possible haver decidit raonablement el contrari. El dret té aquestes coses. L'alt tribunal podia haver dit que no hi ha aparença de delicte; per exemple, perquè no és tan evident que els correus relatius a un intent d'acord siguin privats i no s'hagin de divulgar. També podia haver dit que no hi ha ni un sol indici que el filtrador sigui el mateix fiscal general o algú amb el seu permís. És cert que ell mateix va assumir públicament la responsabilitat de tot allò que fessin els seus subordinats en aquest assumpte, però és dubtós que es referís a filtracions il·legals.
Més enllà d'això, resulta xocant el sobtat afany dels magistrats del Tribunal Suprem per perseguir les filtracions de documents judicials a la premsa. Sobretot, perquè un dels llocs des d'on més documents es passen il·legítimament a mitjans de comunicació propers és el mateix Suprem. Qualsevol periodista sap que és freqüent que funcionaris i jutges, potser fins i tot algun dels signants de la interlocutòria en qüestió, facilitin a la premsa documentació reservada. Sense anar més lluny, la sentència del Procés, dictada per la mateixa sala segona, va ser filtrada a El Mundo abans d'aprovar-se. Impunement. El magistrat Manuel Marchena es va limitar a dir que lamentava “de cor” la filtració, però –malgrat que es tractava del mateix delicte pel qual ara ha decidit investigar el fiscal general–, en aquella ocasió no va obrir cap investigació. Fins i tot en els casos més notoris no s'ha imputat mai cap jutge d'aquesta institució per haver revelat dades reservades. El que ara presenten com un escàndol de la Fiscalia General de l'Estat és el pa nostre de cada dia al mateix Tribunal Suprem.
Aquest tipus de pràctiques –per més que siguin lamentables– són habituals a la nostra administració de justícia i solen quedar impunes. En gran mesura perquè els periodistes estan constitucionalment protegits pel seu dret al secret professional, que els permet no revelar mai les fonts de les informacions que reben, cosa que redueix molt els mitjans de prova. Guanya el dret de la informació, però perd una justícia cada cop menys fiable.
Així doncs, encara que sigui jurídicament raonable admetre a tràmit la querella i investigar, no deixa de ser una decisió presa pel nostre més alt tribunal amb plena consciència dels seus efectes polítics i, plausiblement, cercant-los deliberadament. La sala segona del Suprem ha deixat constància en nombroses ocasions de la tírria que té a l'independentisme i al govern progressista, arribant fins i tot a negar-se a aplicar, mitjançant la manipulació del contingut, una reforma del Codi Penal o la mateixa llei d'amnistia. A més, la dreta judicial espanyola fa temps que té en el punt de mira un fiscal general que consideren massa progressista. Alguns membres del CGPJ es van negar a avalar-ne el nomenament. Després el Tribunal Suprem va anul·lar la seva designació de Dolores Delgado com a fiscal de sala, i el grup de fiscals del Suprem conegut com “els fiscals del Procés” no ha dubtat a actuar coordinadament en contra seva quan ha calgut. Álvaro García Ortiz s'ha convertit així, des de fa temps, en la peça de caça més desitjada pels nostres jutges i fiscals més conservadors i més propers al Partit Popular. Ara l'imputaran, sense proves concretes contra ell i per un delicte que diàriament cometen molts jutges… que mai són investigats. Pot estar argumentat jurídicament, però ningú no té cap dubte que també és una operació política d'un sector de la nostra justícia per debilitar el govern. Una cosa i una altra, en aquest cas, són compatibles.
