En una nova declinació del seu parafrasejat eslògan, Donald Trump està disposat a fer l’imperialisme gran un altre cop. En ple compte enrere del seu retorn a la Casa Blanca, el president electe ha sortit a reclamar l’annexió de Groenlàndia, el Canadà i el canal de Panamà. Així, tot de cop. L’argument és la seguretat econòmica dels Estats Units, però la retòrica de l’expansionisme geogràfic ressona a nivell global.
El món està immers en una recomposició geopolítica per la força: des de la invasió russa d’Ucraïna fins a l’amenaça sobre Taiwan o l’espectacular desplegament militar de la Xina a l’Indopacífic. És la mateixa Xina qui s’ha consolidat com la principal potència comercial del continent americà, mentre Rússia vesteix l’annexió de territoris a Ucraïna de guerra preventiva contra l’expansió neocolonial de l’OTAN.
Per la seva banda, el govern d'Israel ha aprovat un pla per fomentar l'expansió dels assentaments als Alts del Golan després de la caiguda de Bashar al-Assad i doblar la seva població en territori sirià. Uns assentaments que es consideren il·legals segons el dret internacional.
En aquesta recomposició dels equilibris al Pròxim Orient, també Turquia ha decidit aprofitar la inestabilitat regnant per atacar les forces kurdes sirianes al llarg de la seva frontera sud, alhora que consolida la seva influència a la regió.
En aquest context, la nova doctrina trumpista té un efecte homologador. La retòrica de Donald Trump està carregada de focs d'artifici polític i d’amenaces improbables, però l'impacte de les seves amenaces en l'afebliment de la legalitat internacional sí que és ben real. El ministre d’Afers Exteriors francès, Jean-Noël Barrot, donava per fet, en una entrevista a l’emissora France Inter, que els Estats Units no envairan Groenlàndia. Ara bé, afegia, “si la pregunta és si hem entrat en una època en què torna la llei del més fort, la resposta és que sí”.
Les tres democràcies més grans del món estaran ara governades per personatges autoritaris i intolerants –el nacionalista hindú Narendra Modi a l’Índia, Donald Trump als Estats Units i el milionari Prabowo Subianto, antic comandant de les forces especials acusat de violacions dels drets humans, a Indonèsia. El menyspreu a les normes i als valors liberals guanya adeptes. El món és avui més desordenat, més complex i més perillós que en el primer mandat de Trump. Per això les paraules del nou president estatunidenc acaben sent alguna cosa més que estratègia i gesticulació política, i peixen un expansionisme geogràfic cada cop més estès.
Des de la seva concepció del món i de les relacions internacionals, Trump penalitza la feblesa. El seu objectiu sempre és cooptar l’agenda. Ocupar tot l’espai comunicatiu i imposar els termes del debat. El seu èxit rau en la capacitat d’obligar la resta d'actors a reubicar-se i acceptar el canvi de regles en la seva relació amb els Estats Units. I tot això ja ho ha aconseguit abans de prendre possessió. Ho saben bé els europeus que aquests dies han hagut de rescatar de l’oblit la clàusula del Tractat de la UE que recull la defensa mútua i que obligaria els altres 26 estats membres a prestar assistència, inclosa la militar, al soci comunitari que pugui ser atacat. Groenlàndia no forma part de la Unió Europea, però sí que és el territori d'un dels seus estats membres i, per tant, els tractats obligarien a acudir en ajuda de Dinamarca.
La UE s’aferra a les seves normes davant l’amenaça de qui menysté els compromisos adquirits i les institucions internacionals.
El Trump que torna a la Casa Blanca el 20 de gener no és el de fa vuit anys. La transaccionalitat s’acompanya d’agressivitat retòrica. El mateix Donald Trump que prometia imposar la pau en campanya electoral ha retornat els Estats Units al seu vell rol de potència imperialista, decidit a imposar la seva voluntat per la força del dòlar o per la força de les armes si cal.
De moment tot és xerrameca. El que busca és augmentar la pressió, sigui per aconseguir més presència militar o econòmica a Groenlàndia o condicions més favorables al canal de Panamà. La grandesa de l’Amèrica trumpista, de moment, es construeix des de l’intervencionisme unilateral i la llei del més fort.
