Impulsos desglobalitzadors
Els guanys socials generats pel comerç són massa grans perquè, en termes quantitatius agregats, la globalització econòmica retrocedeixi. Ara bé, a les economies del món, sobretot a les més desenvolupades, observem inflexions en direccions desglobalitzadores, enteses com un acostament físic de la producció al consum. És un impuls que arriba per vies diverses. N’esmento tres: la del mercat, la de les opcions geopolítiques i la de la defensa de la competència. Hi ha solapaments, però pot ser aclaridor comentar-les de manera separada.
Mercat. Crisi climàtica i guerra porten a l’encariment del preu de l’energia, i aquest, al del transport. A un fabricant català, amb clients catalans, pot sortir-li doncs a compte reorientar les seves comandes i inversions des de la Xina cap a territoris més propers, com el Marroc, València o Catalunya mateix. És interessant preguntar-se com l’encariment incideix sobre la indústria dels visitants, una de les més importants de Catalunya. Hi tenim dos efectes contraposats: el del visitant que ara ens ve i que pot deixar de fer-ho si el cost del transport augmenta, i el del que ara no ve perquè disposa de vols llargs i barats i, a causa de l’encariment, pot redirigir el seu interès cap a una més propera Catalunya. Ve a ser el que ha passat en el món rural català durant la pandèmia. La meva conjectura, vista la força de la recuperació del turisme i dels congressos, és que l’efecte net serà expansiu i no desglobalitzador. Catalunya és molt atractiva per a activitats presencials. Com que d’aquestes n’hi continuarà havent, es tracta d’un avantatge comparatiu molt valuós. Més val que l’assumim.
L’efecte transport no és, en canvi, rellevant per al comerç en béns immaterials: el preu d’internet no depèn de la distància. Tampoc ho és significativament per a l’energia mateixa. A banda de l’autoconsum, la lògica dels preus portarà a importar l’energia -no carbònica- d’on sigui més econòmic: el Sàhara, Rússia, els EUA, França o l’Aragó.
Una altra força de mercat que influeix sobre la localització: la producció propera pot fer més confiables els compromisos d’entrega. Durant la pandèmia hem vist incidències rellevants. En la mesura que la distància generi incertesa i que la incertesa augmenti costos -penseu en les assegurances- tindrem una raó més per acostar la producció. S’estalvia en transport però també en el nivell d’estocs que cal mantenir per suavitzar la incertesa.
Opcions geopolítiques. Les implicacions polítiques de la superioritat tecnològica dels EUA, de l’emergència de la Xina com a potència econòmica i tecnològica, i ara de la invasió d’Ucraïna per part d’un proveïdor de petroli i gas, han portat Europa a afermar una voluntat de no-dependència -de “sobirania”- en àmbits clau com l’energia i la tecnologia (disseny i fabricació). En menor grau, l’alimentari i el biomèdic. Un advertiment: l’opció només té sentit a nivell europeu. És absurd pretendre la no-dependència de Catalunya, Espanya o Alemanya. Si parlem d’energia el repte és com crear un espai europeu integrat on es produeix energia renovable que es distribueix amb lògica de mercat. És el mateix per a la tecnologia, ja siguin xips, hidrogen verd, tecnologia quàntica, aplicacions cibernètiques per a defensa o vacunes. D’això se’n segueix que els reptes tecnològics i industrials de Catalunya ens els hem de plantejar des de l’inici en un marc europeu. Hem de deixar de considerar separadament el que venem a Espanya del que venem a la resta d’Europa. Tot és mercat interior. En aquesta perspectiva, els propers anys seran decisius per determinar el nostre lloc en l’estructura productiva europea. Per part dels nostres decisors públics i privats caldrà saviesa a l’hora de definir les polítiques industrials i l’articulació d’aliances. I no ho dubteu: Catalunya no serà autosuficient.
Competència. Ens podríem trobar en situacions en què, per localització de matèries primeres o per una especialització induïda per economies d’escala, la producció mundial d’un bé es concentri en pocs països. Això pot incidir negativament sobre la competència i l’oferta global. Ho veiem ara: en un moment de necessitat, ni l’OPEP té gaire interès per augmentar la producció de petroli ni els agricultors americans per augmentar el cultiu de blat: que el preu augmenti els hi surt més a compte. També podria referir-me a les plataformes digitals o a la producció de xips. No dependre de monopolis externs pot ser, doncs, una raó per aspirar a més autosuficiència.