La por que impulsa a Trump

Fa uns dies, Kristi Noem, governadora republicana de Dakota del Sud i partidària aferrissada del MAGA [inicials del moviment trumpista Make America great again, és a dir “Fem que Amèrica torni a ser gran”], una dona de qui a vegades es parla com a possible vicepresidenta de Donald Trump, va advertir que el president Joe Biden està “redefinint” Amèrica i l'està convertint en Europa. El primer que em va venir al cap va ser: o sigui, que farà que l'esperança de vida nord-americana augmenti cinc o sis anys? Tenint en compte el context, però, era evident que Noem creu, o espera que el seu públic cregui, que Europa és un lloc on regna el caos causat per les hordes d’immigrants.

Resulta que l’any passat vaig voltar una temporada prou llarga per diverses ciutats europees, i cap d’elles era un paisatge infernal. Sí, en termes generals, Europa ha tingut problemes amb la qüestió dels migrants, i la immigració s’ha convertit en un tema polític candent. I sí, la recuperació econòmica d’Europa ha quedat endarrerida respecte a la dels Estats Units. Però les visions d’un continent devastat per la immigració són una fantasia.

No obstant això, ara aquestes fantasies són moneda de canvi en la política de la dreta nord-americana. ¿Recordeu el temps en què els experts declaraven solemnement que el trumpisme era conseqüència de “l’ansietat econòmica”? Doncs bé, malgrat una economia en auge, encara hi ha molta ansietat justificada, que reflecteix la lluita real de moltes persones: Amèrica segueix sent un país ple de desigualtat, inseguretat i injustícia. Però l’ansietat que fa néixer el MAGA no és impulsada per la realitat, sinó per visions distòpiques que no tenen res a veure amb l’experiència real.

És a dir, en aquest punt, l’estratègia política republicana depèn en gran part d’espantar els votants que personalment se’n surten prou bé –no només segons les estadístiques oficials sinó pel que expliquen ells mateixos– dient-los que hi ha altres persones a les quals els estan passant coses terribles.

Això és particularment evident si ens fixem en l’economia dels Estats Units, que va tenir un 2023 molt bo; de fet, gairebé miraculosament bo. El creixement econòmic no només va desafiar les prediccions generalitzades d’una recessió imminent, sinó que va superar amb escreix les expectatives; la inflació ha caigut i és més o menys allà on la Reserva Federal vol que sigui. I la gent ho nota a la seva pròpia vida: el 63% dels nord-americans diuen que la seva situació financera és bona o molt bona.

Malgrat tot, fa uns dies Nikki Haley va declarar que “tenim una economia en ruïnes i una inflació desbocada”. I és probable que els republicans que la van escoltar la creguessin. Segons YouGov, gairebé el 72% dels republicans diuen que la nostra economia 3-2 (aproximadament un 3% de creixement i un 2% d’inflació) empitjora, mentre que només una mica més del 6% diuen que millora.

Un cop més, aquesta conclusió negativa no reflecteix l’experiència personal. Al desembre, YouGov va demanar als nord-americans que avaluessin el 2023 en general. Els republicans van dir que va ser horrible per al país: un 76% van dir que l’any va ser dolent o nefast. Estranyament, però, el 69% dels republicans, gairebé el mateix nombre, van dir que l’any va ser prou bo, bo o boníssim des d’un punt de vista personal.

Ara bé, aquesta última enquesta no es limitava específicament a la situació de l’economia, i presumiblement també reflectia aspectes com ara la percepció sobre la delinqüència. Però la delinqüència va disminuir significativament el 2023, cosa que en un món racional s’hauria sumat a la bona economia per fomentar la sensació que les coses milloren.

El món, però, especialment el món del MAGA, no és racional. I és una observació ben arrelada que els nord-americans tendeixen a dir que la delinqüència del país augmenta fins i tot quan cau, i fins i tot quan reconeixen que allà on viuen baixa.

Un cop més, aquestes percepcions errònies estan molt associades amb el partidisme, amb una sorprenent voluntat dels republicans de creure coses que no són certes.

Una cosa és creure falsament que Europa és un continent situat al caire de la ruïna (tot i que milions de nord-americans visiten Europa cada any i tenen l’oportunitat de comprovar per ells mateixos quina és la situació). I una altra cosa, molt més difícil de disculpar, és la creença que Nova York, una de les grans ciutats més segures d’Amèrica, és una mena de descampat urbà. Al cap i a la fi, les estimacions diuen que més de 50 milions de nord-americans van visitar la Gran Poma l’any passat, i molta gent que no ha visitat Nova York coneix algú que l’ha visitat o que, de fet, com un servidor, hi viu. No obstant això, només el 22% dels republicans diuen que no és una ciutat segura per visitar-la o viure-hi.

Aquesta tendència a carregar-se Nova York planteja la qüestió de fins a quin punt els partidaris del MAGA estan disposats a ignorar el que veuen amb els seus propis ulls. La gent no para de comprar gasolina. Quan Trump diu que “ara la gasolina val 5, 6, 7 i fins i tot 8 dòlars el galó”, aproximadament el doble del preu que es mostra clarament en grans rètols per tot el país, ¿els seus seguidors se’l creuen?

I després, per descomptat, hi ha la pandèmia del covid, en què la politització de les vacunes per part del MAGA sembla haver contribuït a índexs de mortalitat més elevats entre els republicans.

Què ens diu això sobre el futur d’Amèrica? No pot ser res de bo. Un gran segment de la nostra comunitat política, en efecte, s’ha apuntat al culte a una personalitat que té unes creences gairebé impermeables a la realitat.

Com ens pot haver passat una cosa així? La veritat és que no ho sé. Però no es pot parlar seriosament de la situació d’Amèrica sense tenir en compte l’omnipresència de la visió del món del MAGA, basada en la por.

Copyright The New York Times