Qui impulsa l’habitatge assequible?

La transformació de la Gran Via a l’Hospitalet s’ha aturat per una sentència judicial que qüestiona quin és l’organisme competent per tramitar-la. El Pla de les Tres Xemeneies no ha sabut generar el consens necessari per convèncer els partits de l’oposició. El Pla de Ponent, a Gavà, té males perspectives perquè ocupa un dels últims corredors ecològics del Baix Llobregat, des de l’Ordal fins al mar. El Parc de l’Alba, a Cerdanyola, fa més de cinquanta anys que es va planificar i tot just ara arrenca. De la Sagrera no en coneixem cap altre dibuix que els de quan jo estudiava (i ja tinc cabells blancs). Les Àrees Residencials Estratègiques, que havien de fer reserves per a habitatges socials, han quedat congelades. La Llei de Barris, que aspirava a rehabilitar massivament els barris, es va desplegar de manera parcial, sense arribar a revertir processos de segregació reals.

Tot són plans urbanístics en els quals s’han invertit molts diners públics, però que no s’han arribat a materialitzar. Aquests plans estaven redactats per aixecar els recursos privats necessaris per transformar els àmbits. Quan els atura un tribunal o l’administració els silencia, costa molt reprendre’ls més tard. Una dècada de silenci en compromet la seva viabilitat econòmica per sempre i, sobretot, esdevé una llosa pesant que impedeix augmentar el parc d’habitatges públics. L’avanç del nou Pla Urbanístic Metropolità quantifica l’abast del repte: calen, d’aquí 10 anys (el 2030), un mínim de 232.000 habitatges assequibles, i els plans actuals aprovats només tenen reserves per a 30.000. Cal molta acció urbanística (perquè sense sòl no hi haurà habitatges) i velocitat en l’execució.

Parlem de l’“emergència habitacional” com d’un problema irresoluble, però tenim els coneixements i els instruments per resoldre’l en els propers anys. Una dada bàsica que trobo a faltar és el plànol que indiqui on s’han de construir aquests pisos, i si disposen de finançament públic o estan aturats per manca de pressupost. Tantes cartografies precioses dibuixades i, en canvi, quan es tracta d’arribar a les concrecions sobre números i ubicació dels habitatges assequibles, tothom xiula! De què tenim por? Per què s’amaga aquesta informació a la ciutadania? Una explicació plausible seria que la construcció, especialment quan és obra nova, genera un rebuig frontal, i que per evitar polèmiques, es publica en forma de plànols només a l’abast dels tècnics especialitzats. En la meva opinió, amagar-ho només retarda el problema i, a més, compromet la generació dels nostres fills, i el nostre propi envelliment.

La majoria de plans urbanístics no s’han desenvolupat perquè estaven dissenyats per a un context d’inversió en totxo desfermada; ara, però, a la llum d’una nova crisi econòmica, una malaltissa burocràcia i la por al rebuig veïnal han aturat en sec l’activitat constructora. De plans estrella, de propostes innovadores i noms creatius, se’n publiquen cada dia. Hi ha moltes diagnosis i idees seductores, però a l’hora de veritat, i en plena pandèmia, continua havent-hi ha molta gent a la intempèrie, i molt de sensellarisme ocult amb tota mena de fórmules de relloguer, tal com denuncia la síndica. És molt ingrat defensar l’habitatge públic, perquè ningú no el vol davant de casa, però a mi m’obsessiona la idea de ser útils i influir perquè la professió entomi les responsabilitats que li corresponen aquest any, amb decisions d’impacte.

Per això voldria destacar un projecte dels H arquitectes, a tocar de Gavà, en un d’aquests àmbits que rep un rebuig frontal de les associacions veïnals (el Pla de Ponent). Aquests habitatges no se situen sobre el corredor ecològic, sinó que s’ubiquen prop del límit municipal de Gavà. Són quatre blocs de quatre alçades, que conformen una illa triangular. Són uns pisos amb grans finestres i galeries, amb totes les habitacions prou grans perquè serveixin per a qualsevol cosa, i els pisos de les plantes superiors tenen terrasses a banda i banda de cada habitació, unes amplíssimes terrasses que m’imagino plenes de catifes i coixins per gaudir de la mandra. Quan s’hagi construït, s’hi podran instal·lar 136 unitats familiars, que viuran prop del Parc Agrari i a tocar de les muntanyes i les platges, i a cop de tren de Barcelona. S’hauran construït amb qualitats excepcionals i materials ecològics, reduint el seu impacte ambiental, però tindran un cost assequible per a tota mena de butxaques. S’hi podrà arribar en bicicleta per les noves avingudes metropolitanes i aportarà densitat a nuclis urbans que abans es consideraven perifèries. I si es redacta ara el projecte, en dos anys poden estar construïts! Fins i tot quan els plans urbanístics no són excel·lents, una bona arquitectura i una construcció eficaç poden fer entorns meravellosos. Penso que no estem en condicions de submergir-nos en un univers de litigis, sentències i abusos burocràtics. La pandèmia ens ha demostrat fins a quin punt l’habitatge és el pilar central de la salut, i som a temps de materialitzar idees sobre les quals fa anys que donem voltes. Serà una constel·lació de projectes com aquest el que farà que tinguem un parc públic d’habitatges raonable en el curtíssim termini de deu anys que ens hem proposat.