1.Catalunya té un president que ha guanyat les eleccions i la seva investidura ha comptat amb el suport de dos partits, ERC i els comuns. Salvador Illa va rebre la medalla de la presidència de la Generalitat de mans de Pere Aragonès i en presència del president del Parlament, Josep Rull. Vista la nostra història des de 2017 i en especial aquesta setmana, la recuperació de la institucionalitat no és una qüestió banal. Si la salut de les democràcies està directament relacionada amb la fortalesa de les institucions, cal agrair al president Pere Aragonès i al seu govern un relleu impecable. Respectuós, cooperatiu i civilitzat, del qual els principals beneficiaris són els ciutadans.
2. Si ens distanciem del soroll i les emocions, probablement avui el resultat dels últims esdeveniments és el millor per al país. Catalunya té president i un nou govern a partir de la setmana vinent, i el president Carles Puigdemont ni ha sigut detingut pels Mossos ni està empresonat degut a l’incompliment judicial de la llei d’amnistia.
3.“Unir i servir” és el lema del nou president de la Generalitat. Al Saló de Sant Jordi l’observen fins a cinc ministres. Un d’ells em comenta admirat la solemnitat i litúrgia de la cerimònia. Tinc la sensació que no sap on és. Salvador Illa té en el govern espanyol el principal aliat però també el principal risc. Entre els membres de l’executiu espanyol hi ha la vicepresidenta del govern i ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, amb qui s’haurà de negociar veritablement un acord avui només esbossat per al finançament singular de Catalunya, el que ERC anomena “concert econòmic solidari”. El govern Sánchez té un problema de credibilitat sobre el compliment dels pactes. És el que una assistent a l’acte que ve des de Madrid em defineix com “el pesoísmo”, entès com la capacitat de tancar acords i no complir-los. La primera víctima seria el president de la Generalitat, Salvador Illa, que no hauria d’oblidar l’experiència dels seus predecessors Pasqual Maragall i José Montilla. ¿La seva primera lleialtat serà cap al poble de Catalunya?
4.L’ambient al Palau de la Generalitat era aquest dissabte encara de certa estupefacció pel desenvolupament de la jornada de dijous passat. El principal objectiu de tots els partits, excepte Junts, era la celebració del ple. Inclosos els Mossos d’Esquadra, que van sobrevalorar la paraula de l’entorn del president Puigdemont, que els va deixar creure que hi hauria una entrega ordenada, institucional. És difícil no pensar que hi havia un pacte tàcit per al lliurament de Puigdemont i que es va trencar en algun moment i va sorprendre tant els alts comandaments dels Mossos com alguns polítics que creien que acompanyaven Puigdemont a les portes del Parlament.
Quan es va trencar la idea de lliurar-se? Puigdemont explicava a algunes persones els llibres que s’enduria a la presó i escoltava amb basarda les experiències dels presos polítics en mans dels funcionaris de les presons espanyoles. En algun moment, el líder de Junts haurà de donar moltes explicacions als seus correligionaris i als ciutadans que van creure que havia “començat la tornada”.
5.Alguna cosa s’ha trencat. Cap dels caps visibles de Junts ho dirà públicament, però alguna cosa s’ha trencat amb Puigdemont. Amb seguretat, no serà fins a l’aplicació de l’amnistia que Junts recuperarà la llibertat interna del debat polític. Els jutges que van contra la voluntat popular, expressada pel legislatiu i l’executiu, són els responsables de la situació i ningú posarà en dubte l’actuació de Puigdemont. Però cada dia és més urgent la reconstrucció del centre liberal i l’obertura d’una nova etapa, i així s’expressa en privat.
6.“Encara hi som”, va venir a dir Carles Puigdemont. I tant que hi som. Tots. Els catalans que volen un Govern que governi, els catalans socialistes i els que no ho són. Democràticament és el torn de Salvador Illa. No abaixarem el nivell d’exigència de bon govern, d’ètica democràtica, de denúncia d’una part de la judicatura que actua contra l’estat de dret. D’exigir l’amnistia per a tots els encausats del Procés i, especialment, per al president de la Generalitat. Però Catalunya és molt diversa i la seva expressió és la majoria parlamentària de dijous. Els catalans han viscut anys de tensió, d’il·lusió, de decepció, d’enganys, d’indignació.
7.Avui comença una nova etapa amb els vells problemes de la hisenda i el reconeixement nacional sense resoldre. La feina tot just comença i la democràcia preveu els mecanismes per retre comptes.
8.L’anècdota. Al Saló de Sant Jordi es va cloure el traspàs de la presidència amb el cant d’Els segadors. El protocol només havia previst música per a les dues primeres estrofes. Els assistents van cantar sols la tercera, aquella que diu “Quan convé seguem cadenes”. Serà un altre moment de la història. O no. De moment, les majories democràtiques imposen diàleg i negociació. També regeneració democràtica, judicial, a Espanya.
