En un article publicat a El món de demà, Alfons Aragoneses, professor d’història del dret, reflexionava sobre l’anomenat “règim del 78”. Amb aquesta expressió es referia al conjunt de problemes estructurals que s’arrosseguen a l’estat espanyol des de fa dècades: el no reconeixement institucional de la plurinacionalitat, la “cartelització” dels partits que sostenen el bipartidisme (amb lògiques de confusió partit-govern-estat), la connivència entre poders polítics i econòmics que fomenta una estructura productiva de poc valor afegit o el continuisme organitzatiu i cultural en el poder judicial. Tot i compartir aquest diagnòstic, l’autor aportava una interessant mirada crítica a la locució: l’origen de les disfuncions citades no s'ha de buscar tant en "el 1978" sinó en el desplegament que es fa del text constitucional sobretot després del 1981. En altres paraules, si bé és cert que la Constitució es fruit d’uns equilibris de força determinats que fan que en alguns temes es quedi curta, també ho és que la carta magna tenia molt més recorregut del que es va fer efectiu al llarg dels 80 i posteriorment. A aquest pensar en petit hi van contribuir els consensos conservadors post-23-F dels dos grans partits estatals (i alguns de perifèrics) i també el protagonisme de certs actors institucionals: un cas paradigmàtic és el del Tribunal Suprem tallant les ales a les visions constitucionals més obertes. Tot això pot semblar una disquisició intel·lectual, però des del meu punt de vista aquesta aproximació té efectes pràctics: obre la porta a la possibilitat d’actuar des d’ara mateix. No cal esperar un canvi de règim o una nova constitució per exigir transformacions profundes.
En aquest sentit, hi ha una agenda de mínims que hauria de ser obsessió de qualsevol actor que identifica les disfuncions de l’anomenat “règim del 78”. Sense anar més lluny, podrien ser tractades de manera prioritària a la taula de diàleg. Em centraré en dos àmbits en què crec s’hauria d’abordar una reforma profunda: el poder judicial i el control de constitucionalitat. En primer lloc, convé recordar que el poder judicial en el seu conjunt és l’àmbit que menys muta en la transició democràtica. Més enllà de la continuïtat física d’alguns dels seus protagonistes, que és evident, allò que avui ens interpel·la són els pocs canvis en els processos de selecció i formació, cosa que provoca un biaix político-sociològic dels seus professionals (classes altes, del centre de la península i d’orientacions conservadores), i alhora el manteniment d’una cultura jurídica molt clàssica i poc comprensiva del context i les transformacions socials. No ens ha d’estranyar la proliferació de sentències com les de la Manada o similars de clar contingut sexista, la condemna a Isa Serra per una mobilització en contra d’un desnonament, o la justificació judicial del cartell electoral en què Vox criminalitzava menors. Les dinàmiques del govern dels jutges i el paper de l’alta magistratura en la vida política mereixen un tractament especial: el partidisme en els nomenaments del CGPJ, la forma de progressar en la carrera i l’alt corporatisme en les altes instàncies judicials expliquen en part els fenòmens de l’activisme judicial i el lawfare.
En segon lloc, cal dir que el Tribunal Constitucional amb el pas dels anys ha anat fent una interpretació cada cop més restrictiva de la carta magna: en la qüestió territorial es veu clarament, però també en moltes altres temàtiques. La politització de l’òrgan, a partir sobretot de la negativa per part del PP a renovar els membres abans de la sentència de l’Estatut, és un fet cada cop més evident, amb períodes d’hegemonia conservadora fins i tot quan no li correspondria per la correlació de forces existent. Però també és important destacar que l’excessiu partidisme dels seus membres devalua la qualitat de la seva feina: la tria del personal té més a veure amb la vinculació directa amb un partit que amb l’excel·lència del professional. Que lluny que queden uns Tomás y Valiente o Rubio Llorente! A més, si bé en els bons moments de la institució s’ha aconseguit un cert equilibri ideològic dreta-esquerra, aquest equilibri no ha arribat a ser mai real en l’altre eix que opera en l’arena política espanyola: centralisme-plurinacionalitat.
Ja no és possible sustentar el "qui dia passa any empeny" des de posicions emancipadores. La impugnació del 15-M o l’independentisme són alhora símptomes i acceleradors de la triple crisi del règim (socioeconòmica, política i territorial). Si no es dona una sortida des de la democràcia i la inclusió, altres actors batallaran per disputar la seva. El sorgiment de Vox va en aquesta línia.
