Impotències inacceptables

El desplegament de 40 equips d'infermers militars per alimentar forçosament cent reclusos que des del febrer fan vaga a la presó de Guantánamo ha provocat que aquesta setmana el president Obama expressés en públic la seva frustració sobre el destí de la infame presó, per on han passat en més d'onze anys 779 homes, tots musulmans.

Mentre Obama mostrava una renovada determinació per acabar amb aquest tenebrós episodi, assistíem a una revelació pública que rarament es veu: el president dels Estats Units, el més poderós del món, és impotent per aconseguir-ho. I ho admetia sense embuts alhora que posava fi a una llarga temporada en què des de Washington s'ha aplicat sense vergonya la màxima que sentencia que quan el problema no es veu, no existeix.

Un centenar de presoners, més de la meitat dels que encara són a la base militar nord-americana a Cuba, es neguen a menjar. El primer grup es va apuntar a la protesta per denunciar les suposades vexacions que els militars infligien als símbols religiosos, sobretot a l'Alcorà, el seu llibre sagrat. La guspira es va escampar com la pólvora. La protesta va esdevenir ràpidament una denúncia contra l'existència de la presó, un vergonyós forat negre jurídico-polític del segle XXI.

Els infermers tenen com a missió que cap dels presoners mori. "No vull que això passi", deia Obama, mentre admetia que ara l'existència de la presó "impacta negativament en la lluita contra el terrorisme, ja que els extremistes l'utilitzen com a argument de recaptació per a la seva causa".

El paradigma de la impotència és trasbalsador: tot indica que el president és sincer quan diu que vol tancar la presó. A més, s'hi ha esforçat. Durant la primera campanya electoral ja va deixar clar que l'afer el repugnava. Detenir gent indefinidament sense protecció judicial anava clarament en contra dels seus principis i dels de molts ciutadans americans. Dos dies després d'arribar a la Casa Blanca, el 22 de gener del 2009, es va posar a treballar-hi. Va ordenar el tancament del penal i va nomenar un diplomàtic molt expert, Daniel Fried, per lligar tots els caps necessaris, jurídics, polítics, financers... Per cert, Fried havia estat un estret col·laborador del president Bush. Un nomenament que feia pensar allò que diu que els que van muntar l'afer s'impliquin a desmuntar-lo.

L'enviat va tenir una bona rebuda a Europa, ja que el principi del tancament era més que benvingut. Però el suport pràctic va ser molt limitat. Als països àrabs, llocs d'origen de molts dels presoners, la resposta va ser encara menys entusiasta. Qui hagi organitzat aquest desgavell que n'assumeixi les conseqüències, es deia en privat. Alguns governs que hi tenien ciutadans detinguts van repatriar-los, quan veien clar que els podien sotmetre a processos judicials o si consideraven que podien ser controlats o reinserits a la societat, en cas de no tenir causes.

Amb el temps, després d'alliberaments només cas per cas, els 166 que encara hi queden es troben en una mena de limb jurídic. Un cop revisats tots els casos de nou, es va decidir que una gran part podrien ser transferits fora de la custòdia dels Estats Units, ja que 86 van ser exculpats de tots els càrrecs. Un altre grup, 46 en total, van ser "condemnats" a presó indefinida, però sense ni imputació ni judici. Per acabar de complicar l'afer, quan estava tot en marxa per començar a fer aquests trasllats als països d'acollida voluntària, va aparèixer una de les absurditats de la política nord-americana. El Congrés va tallar de cop els fons necessaris que havien de permetre la sortida dels presos "transferibles" i va imposar condicions quasi impossibles de complir per la Casa Blanca.

La retallada va esdevenir llei. Els reclusos identificats per sortir lliures es van trobar en una situació kafkiana. No es va poder finançar els elevats costos que comporta portar gent a altres països on puguin reinstal·lar-se compensant els governs que havien estat disposats a acollir-los. Com a conseqüència, des de fa més de dos anys a la base militar es viu una situació que si no fos perquè afecta persones el mot que millor la definiria és surrealista.

Obama acaba de confirmar que reobrirà l'afer, però la batalla al Congrés serà dura. Entre els republicans no hi ha gens de ganes de fer la vida fàcil al president. I el tancament del penal no desperta simpaties, i menys ara, després dels atemptats de Boston, que han posat en evidència que això de la radicalització islàmica és un fenomen molt complex i que no es pot abaixar la guàrdia en cap moment. De totes maneres, hi ha impotències comprensibles, però n'hi ha d'inacceptables. Guantánamo pertany a la segona categoria.