Impostos i desigualtat social
Un dels debats més antics i a la vegada més punyents és el que es genera entorn als impostos, ja que són inevitables i afecten directament el benestar dels individus. Com deia Benjamin Franklin, “en aquest món només hi ha dues coses segures: la mort i els impostos”, i això és així perquè en el moment en què hi ha una despesa pública s’ha de buscar la manera de finançar-la. Els impostos són, abans que res, instruments per finançar la despesa pública. Per això és important determinar el volum de despesa a realitzar per part d’un govern i després dissenyar els impostos per finançar-la. Aquesta és la direcció correcta, no la inversa.
Però a banda d’objectius recaptatoris, als impostos se’ls assigna una funció redistributiva. De fet, una de les grans funcions que justifica l’existència del sector públic és que redistribueixi renda entre els individus, ja que la que resulta de l’operativa dels mecanismes de mercat no es considera socialment justa ni acceptable. En aquest sentit, la societat encomana al govern que prengui mesures per aconseguir una societat més igualitària, traslladant renda dels individus amb més capacitat econòmica als individus de menys capacitat econòmica.
El sector públic duu a terme aquesta funció redistributiva a través de dos grans instruments: la despesa pública en forma, fonamentalment, de despesa vinculada a l’estat del benestar, i també a través dels ingressos, bàsicament, dels impostos. Perquè els impostos siguin redistributius és imprescindible que siguin progressius, és a dir, que el percentatge de renda que destinen els individus amb més capacitat econòmica a pagar impostos sigui superior al percentatge de renda que hi destinen els individus de menor capacitat econòmica. Només així es pot aconseguir una distribució de renda més igualitària.
La qüestió a plantejar és si el sistema fiscal espanyol contribueix a assolir objectius redistributius. La situació actual que constaten tots els estudis realitzats és que a Espanya la desigualtat social ha augmentat de manera important amb la crisi econòmica. L’índex de Gini, que mesura la desigualtat en ingressos (un valor igual a zero suposa la igualtat total i un valor igual a 100 la desigualtat absoluta), ha passat del 30,6 el 2007 al 35,1 el 2014.
Per analitzar l’impacte del sistema fiscal sobre la desigualtat social cal observar quins han estat els impostos que més han augmentat la seva recaptació i com es comporten en relació a la desigualtat. Segons dades de l’administració tributària, l’IVA ha estat l’impost que ha tingut un creixement més alt des del 2009 fins al 2014, a causa, fonamentalment, de l’augment dels tipus impositius. L’IVA és un impost que té un caràcter regressiu, ja que el percentatge d’IVA que suporten els individus més pobres en relació a la seva renda és superior al que suporten els rics en relació a la seva renda. Aquesta regressivitat de l’IVA té un impacte directe en l’augment de les desigualtats.
Pel que fa a l’IRPF, cal dir que és teòricament un impost que permet assolir objectius redistributius en aplicar-se una tarifa progressiva. Això suposa que els individus amb més renda tributen a uns tipus marginals més elevats. Ara bé, la progressivitat no depèn només de la tarifa, sinó que hi ha molts altres elements que hi influeixen. Entre aquests elements, el favorable tractament que tenen les rendes del capital en relació a les rendes del treball. Això suposa que un assalariat paga molt més per IRPF que un rendista pel rendiment de la seva inversió o que un autònom que s’aculli al sistema de mòduls. Especialment diferents són els tipus màxims aplicats durant els anys 2012-14, del 52% sobre els rendiments del treball (56% a Catalunya) enfront del 27% sobre els rendiments del capital. Això fa que l’impost recaigui bàsicament sobre els assalariats i, en concret, sobre les rendes baixes i mitjanes. A més, les diferents bonificacions que existeixen, com les aportacions per plans de pensions privats, presenten un caràcter regressiu en beneficiar fonamentalment els contribuents de rendes altes. Si a tot això s’hi afegeix l’elevat volum de frau fiscal, el resultat és que l’IRPF ha deixat de ser un instrument redistributiu.
Pel que fa a l’impost sobre societats, cal ressaltar que durant aquests darrers anys el tipus mitjà efectiu pel qual han tributat les pimes ha estat superior que el de les grans empreses, ja que aquestes són les grans beneficiàries de les deduccions existents.
Per tant, tot sembla indicar que el sistema fiscal espanyol més que contribuir a la reducció de les desigualtats socials les ha incrementat. De nou, els esforços, en aquest cas per pagar impostos, no es reparteixen de manera equitativa entre la societat.
