1. A mitjan febrer, Catalunya va tirant de pressupostos perquè, per als d’enguany, el més calent és a l’aigüera. Tot apunta que els acords, d’amagatotis, entre ERC i PSOE, al capdavall faran possible que Pere Aragonès se’n pugui sortir a Catalunya, igual que Pedro Sánchez al Congrés, com Jaume Collboni a l’Ajuntament. Enlloc no en tenen prou, de passar-se els vots, però sí que l’ajuda recíproca és imprescindible per sortir-se’n. Al Parlament, els comuns poden ser la tercera força per fer possibles, per segon any consecutiu, uns números avalats per un tripartit d’esquerres. Junts, que malda per no ser bandejat del tauler polític, ha fet la seva carta de mínims per negociar l’aprovació de pressupostos. De les 100 mesures que demana, el titular més llaminer se l’emporta la supressió de l’impost de successions, com a primer dels avantatges fiscals que miren d’obtenir per als ciutadans. Una bona idea, no només per a la seva parròquia.
2. L’impost de successions és un greuge que crea desequilibris tributaris entre territoris. A Catalunya, la clatellada per heretar –ni que sigui de pares a fills– és sonada, mentre que en altres comunitats autònomes l’impost no existeix o és merament simbòlic. De nou, la discriminació negativa perjudica les classes mitjanes catalanes. És lògic que Junts busqui acontentar una gran pila de votants que, en el seu dia, es trobaven còmodes amb el govern de CiU. Amb el temps, i amb el reposicionament polític derivat del Procés que ha obligat els hereus de Convergència a empassar-se alguns principis econòmics per prioritzar la causa independentista, bona part dels votants habituals s’han trobat desemparats davant d’aquest abús fiscal. Ara, han decidit desembolicar aquest caramel. Reclamen bonificar al 99% l’impost de successions.
3. Si a Catalunya es paga l’impost de patrimoni i l’impost de successions, i en altres parts de l’Estat han decidit no recaptar aquestes taxes, la culpa no és de Madrid. Això és cosa nostra, exclusivament. Ho determinen les forces que sumen majories al Parlament i depèn del programa del govern que es reuneix al Pati dels Tarongers. Avui, és significatiu escoltar Marta Vilalta, portaveu d’ERC, rebutjant amb fredor eliminar, de totes totes, l’impost de successions. Se li’n fot, sembla, que es penalitzi l’esforç i l’estalvi de famílies senceres. En aquest sentit, la proposta de Junts, sabent que tindrà poc recorregut, sembla un brindis al sol. Una mesura que els diferencia d’Esquerra i que els permet, tal vegada, enllaminir alguns votants que havien perdut per les dreceres cap a Ítaca. La incoherència, però, és fàcil de subratllar. De 2016 a 2022, Junts formava part del govern, cobraven aquest impost i aleshores no van fer res per suprimir-lo.
4. Artur Mas, el 2011, va complir amb la promesa electoral. Dins dels cent primers dies de govern va eliminar l’impost de successions en graus de parentiu directes. Suposava, en paraules seves, “posar fi a la discriminació de Catalunya respecte a altres comunitats autònomes” i evitava que els patrimonis catalans fugissin a altres zones de l’Estat on no els collen amb aquest impost. Però la mesura va durar poc. Només dos anys després, i en nom de la crisi, el mateix govern recuperava l’impost i deixava de bonificar fills i nets que heretaven. En resum, la pressió fiscal deixa als ciutadans de Catalunya amb els tipus marginals d’impost de la renda més elevats d’Espanya, un impost de patrimoni com el que tenen els que més paguen i un impost de successions que ja no vol ningú a Europa. Això sí, vivim en un corner que som l’enveja del món, els diners públics s’inverteixen amb més sentit que en cap altre territori i n'estem tan agraïts que fa goig treballar, estalviar, pagar i fins i tot morir-se perquè tots tinguem uns serveis de primera. Vaja, com si ja fóssim independents.
