Com imposen la ignorància els governs musulmans
Fa poc vaig passar uns quants dies a Malàisia, on estava promocionant la publicació de l’edició malàisia del meu llibre Islam without extremes: a muslim case for liberty [L’islam sense extremismes: un al·legat musulmà per la llibertat]. L’editorial, una entitat musulmana progressista anomenada Front de Renaixement Islàmic, m’havia organitzat unes quantes xerrades a Kuala Lumpur. Com li passaria a qualsevol autor, em va alegrar comprovar que l’equip estava entusiasmat amb el meu llibre i havia obtingut una bona acollida de públic i lectors. Però m’amoïnava una altra cosa que sospito que molts autors musulmans han experimentat: la meva editorial patia per la censura.
El risc, em van dir, era que el departament de Desenvolupament Islàmic, un organisme governamental “creat per protegir la puresa de la fe”, podia prohibir el llibre si considerava que violava la doctrina islàmica tradicional.
De moment, el govern malaisi no ha prohibit el meu llibre. Però si ho fes no em sorprendria. El departament ja ha il·legalitzat més d’un miler de llibres traduïts al malaisi. L’origen de les espècies, de Charles Darwin, va ser prohibit perquè, segons el ministre de l’Interior, “és contrari als ensenyaments islàmics” i fins i tot “posa en perill l’harmonia pública”, vulgui dir el que vulgui dir això. Islam: a short story [L’islam: una breu història], un estudi bastant comprensiu escrit per l’autora Karen Armstrong, també va ser prohibit per ser “incompatible amb la pau i l’harmonia social”.
Malàisia no és una anomalia dins del món musulmà. En el cas de l’Aràbia Saudita, més extrem, el ministeri de la Informació pot censurar qualsevol publicació que vulgui, i la policia religiosa pot confiscar llibres si detecta el que ells perceben com a indicis de blasfèmia. Fins i tot la Bíblia, el bestseller mundial, està prohibit a l’Aràbia Saudita, encara que l’Alcorà l’elogiï. A Egipte, sota la mà de ferro del president Abdel Fattah al-Sissi, es poden il·legalitzar tot un ventall d’obres literàries. El mes passat un novel·lista va ser condemnat a dos anys de presó per “violar el decòrum públic”.
Tot això no és cap notícia, esclar. La falta de llibertat intel·lectual dins dels estats que es defineixen a ells mateixos com a islàmics ha rebut crítiques de molts sectors, des dels conservadors islamòfobs fins als liberals musulmans. Com a resposta, les autoritats que censuren llibres o prohibeixen blogs acostumen a arronsar-se d’espatlles. En general, creuen que la llibertat d’expressió és un invent occidental que no han de subscriure. A Malàisia el govern condemna descaradament el “liberalisme” i els moviments pro drets humans.
A aquests censors els agrada pensar que protegint els creients d’idees perilloses fan un gran favor a les societats musulmanes. Fan el contrari. El seu control policial de les idees només ajuda a afeblir i empobrir intel·lectualment els musulmans: la ment musulmana, sense el desafiament d’idees “perilloses”, no pot desenvolupar la sofisticació necessària per articular les pròpies.
Em vaig adonar d’aquesta limitació fa unes dues dècades, quan el llibre de Richard Dawkins The selfish gene [El gen egoista] i The blind watchmaker [El rellotger cec] es van publicar per primera vegada aquí a Turquia. Els llibres presentaven una interpretació de l’evolució tenyida d’un ateisme agressiu. Com a musulmà fidel i aspirant a escriptor, vaig voler escriure un text per refutar-la. Quan vaig començar a investigar, em vaig adonar que tots els arguments raonats contra el doctor Dawkins i altres “nous ateus” els havien escrit cristians occidentals. Com que vivien en societats obertes en què la religió es podia criticar lliurement, els cristians occidentals havien desenvolupat una tradició intel·lectual d’apologètica. A l’Aràbia Saudita, Malàisia i altres països que pateixen el jou de la censura, però, els musulmans no havien intentat rebatre els ateus. El govern mateix els va solucionar aquest problema: prohibint llibres ateus, o bé castigant els ateus.
Aquesta estretor de mires recalcitrant no és un element inherent a l’islam. Fa mil anys les societats musulmanes eren obertes i curioses, mentre que l’Europa cristiana era rígida i temia la “blasfèmia”. Els llibres d’Aristòtil es traduïen i s’estudiaven a Bagdad i a Còrdova, i es prohibien a París i a Roma. No és estrany que el món musulmà fos aleshores el bressol de descobriments revolucionaris en ciència, medecina i matemàtiques. En teologia, també, pensadors musulmans com Ibn Ruixd, també conegut amb el nom d’Averrois, van desenvolupar arguments sofisticats que inspirarien pensadors cristians com ara Tomàs d’Aquino, gràcies al lligam musulmà amb la filosofia grega.
Avui molts musulmans, incloent-hi els que censuren llibres o castiguen “heretges”, sospiren per aquella “edat daurada de l’islam” i lamenten que la nostra civilització hagi deixat de ser gran. Però sembla que ben pocs s’adonen que la grandesa de l’islam va ser possible gràcies a la seva obertura a les cultures i les idees foranes. El món musulmà va començar a estancar-se i després a decaure a partir del segle XIII, quan aquest cosmopolitisme va ser substituït pel dogmatisme aïllador. Mentrestant, a mesura que els europeus començaven a pensar de manera més oberta, Europa va prosperar.
Avui en dia el món musulmà està en decadència. Les societats musulmanes estan subdesenvolupades en els camps de la ciència, la tecnologia, l’economia i la cultura. Això només se superarà amb més llibertat. El progrés depèn del fet que els musulmans es plantegin si les polítiques que promouen la ignorància estan dissenyades realment per protegir la seva religió o per protegir el poder dels que governen en nom seu.
