A l’autobiografia que va escriure Stendhal, Vida de Henry Brulard, es pot dir que fent servir un segon pseudònim, atès que el nom real era Henri Beyle, hi ha una escena en què el protagonista, recordant la seva vida, escriu damunt del terra polsegós diverses inicials. Són les inicials dels noms de les dones que Stendhal va estimar.
L’episodi em va venir al cap escoltant el fill del cineasta Carlos Saura durant la cerimònia dels Goya. Per agrair el Goya d’Honor concedit al seu pare –que havia mort només unes hores abans–, Antonio Saura va tenir la bona pensada de recordar les quatre dones importants de la vida del director de cinema.
Al costat de la dona actual de Saura, l’actriu Eulàlia Ramon, Antonio va citar la seva mare i primera dona del director, Adela Medrano. D’ella va dir que havia acompanyat el seu pare en l’etapa formativa. Tot seguit va recordar “la seva meravellosa madrastra”, l’actriu Geraldine Chaplin, que va ser al costat de Saura en la seva etapa més autoral. La tercera dona, Mercedes Pérez, va ser, segons el fill, la calma després de la tempesta. I, finalment, va parlar d’Eulàlia Ramon amb un gran afecte, assegurant que havia ajudat Saura a fer el viatge cap al minimalisme.
És a dir, el fill de Saura destacava allò que aquestes dones, a través de l’amor, havien aportat a la carrera cinematogràfica del seu pare. “Vull reivindicar les dones que han estat amb ell i han fet del meu pare la persona que va ser”.
La idea hauria estat igualment encertada si estiguéssim parlant d’una creadora i dels homes que havien marcat la seva vida i la seva obra. Però com que les dones dels creadors solen quedar arraconades (allò tan injust i caspós de “darrere d’un gran home sempre hi ha una gran dona”), el gest d’Antonio Saura és radicalment feminista.
Per a tots pot ser motiu de reflexió fins a quin punt els homes i les dones que hem estimat poden fer-nos la persona que som. Per bé i per mal. O com poden haver influït –de vegades decisivament– en el nostre llegat, en allò que quedarà de nosaltres quan no hi siguem.
Pocs dies després m’arriba a les mans el llibre Ells no saben res, de Club Editor, que recull cartes i contes escrits per Mercè Rodoreda en els anys que va viure a la França ocupada. A les cartes que Rodoreda escriu al poeta Carles Riba s’hi posa de manifest la preocupació constant que l’escriptora tenia per la seva parella, Armand Obiols (Joan Prat). Són uns anys en què Obiols va córrer tota mena de perills i penúries i Rodoreda no mostra cap pudor quan mira de trobar ajudes per al seu amant.
Recordo que en la correspondència de l’autora amb el seu editor, Joan Sales, Armand Obiols també hi és omnipresent, i no queda cap dubte de la influència d’aquest intel·lectual sobre l’obra rodorediana. L’escriptora cita contínuament la seva parella perquè ell és qui llegeix els seus originals i qui en fa una crítica profunda. La implicació d’Obiols en algunes de les obres de Mercè Rodoreda és absoluta. Això sense oblidar el paper més convencional de parella, quan l’anima en períodes d’aflicció i l’elogia quan ella dubta del seu talent.
Vist tot plegat, no queda més remei que tenir clar que, en menys o més mesura, a més a més de formar part d’una família i de l’obra que puguem deixar, també som les persones que hem estimat.
