UN DELS TRETS que diferencien el català, el castellà o el portuguès del francès, l'alemany o l'anglès és que, en certs contextos, poden ometre pronoms que són gramaticalment imprescindibles, fins al punt que es considera que sense ser-hi hi són o que, més que no ser-hi, són fonèticament buits.
En català puc dir "Menja molt" però en anglès no puc dir "eats a lot" ni en francès "mange beaucoup": necessito posar-hi un he o un il al davant. Però que siguin opcionals en català no vol dir que la seva presència o absència sigui irrellevant.
N'és un interessant exemple el títol d'una entrevista a Leo Bassi d'aquest estiu. El títol inicial, "He sortit a l'escenari amb por", no deixava clar si havia sortit amb por un dia en concret o parlava en termes generals del seu passat artístic, com era el cas.
L'autor hi va estar d'acord i vam provar d'anteposar-hi sovint o algun dia , però teníem un problema d'espai i el títol perdia força. Vam trigar bastant a adonar-nos que posant-hi un jo el problema quedava resolt.
I quedava resolt perquè el subjecte fonèticament buit exigeix un context, mentre que el jo recupera Leo Bassi en sentit genèric, al marge de tota circumstància, cosa que bloqueja la primera interpretació.
Però per què vam trigar tant a pensar en el jo ? Probablement perquè planava sobre el nostre inconscient un prejudici estilístic: el que diu que aquests pronoms són sobrers, redundants i fins i tot poc genuïns.
Diria, en conclusió, que tot el que una llengua té no ho té perquè sí. És cert que molts jo val més treure'ls però també que algun jo és la millor solució.