La importància de dir-se Ibarra Güell

Pedro Ibarra Güell (Getxo, 1942) podria ser un personatge de l’entorn literari d’Oscar Wilde. El títol de la peça teatral La importància de dir-se Ernest juga amb la fonètica del nom propi Earnest amb el comú earnest, que vol dir sinceritat, honestedat, en anglès. Això és ell, tot i que no es diu ni Earnest ni Frank com en una altra versió catalana, sinó Pedro. Per acabar-ho d’arrodonir, els seus amics li diem Periko... però només quan no és al davant, potser perquè l’hipocorístic fa figa al costat de tanta prosàpia: fill del marquès Pedro Ibarra Mac-Mahon i de la baronessa Adela Güell Ricart, besneta del marquès de Comillas.

Honestedat és el que cal per venir de dues nissagues milionàries i aristocràtiques i fer-se marxista, professor no numerari, viure en una cooperativa comunitària i ser el principal estudiós acadèmic de l’estratègia d’ETA, després d’haver defensat com a advocat alguns dels seus militants o col·laboradors. En comptes de començar la carrera en un despatx victorià de qualsevol empresa familiar de nòmina abundosa en dígits, debuta al Procés de Burgos, el desembre del 1970, en què el franquisme demanava sis penes de mort i no hi havia cap garantia processal. I obre un gabinet laboralista amb Paco Letamendia, Ortzi, anys després diputat per la coalició abertzale Herri Batasuna.

Els Ibarra -amb i o y - són al capdamunt de la classe alta basca, siderúrgia, elèctriques, banca, financeres, navilieres, golf, club marítim i villa de 1.400 metres quadrats útils a Neguri, parc temàtic residencial de caríssimes torres anglòfiles, al marge dret més dret del Nerbion. Els Güell són el mateix al canvi en moneda catalana. Quantes vegades no s’ha allotjat al pis de damunt del Liceu, rodejat dels vells palaus de la família, on la seva mare quan era petita havia jugat amb en Gaudí. I, més endavant, quan ell era petit, la mare el portava a comprar pastissos a Can Foix.

Li vaig fer conèixer la casa pairal de Torredembarra on va néixer el seu quadravi, Joan Güell i Ferrer, l’any 1800, abans de fer-se ric amb alguns negocis honestos i d’altres que no ho eren gens. Li vaig cuinar un romesco sobre la teoria que el pebrot que ells anomenen choricero és la base de la nostra salsa, com també ho és de la biscaïna, i que la gastronomia ancestral ens uneix amb els ancestres, que eren veïns i tenien una relació prou pròxima que m’explicava la meva àvia.

El cicle torrenc de Pedro Ibarra Güell es tanca, de moment, amb la presentació del seu últim llibre, Memoria del antifranquismo en el País Vasco (Pamiela), a càrrec de Montserrat Palau, diputada per Tarragona, resident a Torredembarra. Però el cicle català continuarà perquè li ve de tan lluny com quan l’acabat de llicenciar en dret Pedro Ibarra busca el consell d’August Gil Matamala per estructurar un bufet laboralista bo i reflexionant sobre el paper de la classe obrera com a subjecte revolucionari. Ja com a catedràtic, va codirigir la tesi doctoral en ciències polítiques de Ricard Vilaregut, expert en moviments independentistes, avui coordinador de govern a l’Ajuntament de Badalona, després d’haver estat al capdavant del CIEMEN. Pedro Ibarra va ser un dels ponents no catalans a la Fira del Llibre de Frankfurt del 2007, amb la cultura catalana convidada d’honor i Josep Bargalló, torrenc il·lustrat, excel·lent polític, de cap de colla -també és casteller- de l’Institut Ramon Llull. Va parlar de les relacions Catalunya-Euskadi, ara al congelador del PNB.

El llibre és interessant pel tema i per com l’estructura, una barreja en fons i forma de biografia i història. Amb punts emotius que culminen en l’esment de quatre mil noms de lluitadors antifranquistes, per als quals reivindica l’homenatge que mai no se’ls va fer com una de les capitulacions de la Transició i d’una Constitució que qualifica de “frau històric”. Però, en aquest cas, l’investigador rigorós s’allibera del registre acadèmic i es deixa anar en el que és el seu text més personal. Hi explica la seva vida, amb especial accent en el compromís i tot el que el compromís comportava de deserció de la família i del règim polític que la circumdava. Per encimbellar l’estètica de la rebel·lia, es va casar amb Carmen de Oriol; l’avi era finançador del Talgo (Tren Articulado Ligero Goicoechea Oriol), i l’oncle era Antonio María de Oriol y Urquijo, ministre de Justícia de la dictadura. Però el Pedro i la Carmen van fugir de tot allò en una bellíssima història d’amor que ja fa més de mig segle que dura.

Els llibres de Pedro Ibarra Güell són sempre aportacions lúcides a la recerca agosarada, en l’aventura intel·lectual de treure’n conclusions. En el present que ens pertoca entròpicament, m’ha reconfortat llegir Nacionalismo. Razón y pasión (Ariel), un assaig del 2005 que ni ha caducat ni se circumscriu a l’àmbit basc. Un dels clàssics que sempre cal llegir quan la suma d’urgència i demagògia engipona discursos recíprocs de bons i dolents que malmeten l’alteritat.

En la seva obra més seva, teixida sobre la Memoria del antifranquismo en el País Vasco, Pedro Ibarra Güell és ell mateix un exemple que, fins i tot en el punt zenital de la confrontació, algun pacte és possible. I amb el temps potser fins i tot retornarà l’afecte. El que el Pedro manté amb els seus dos cognoms: Ibarra Güell.