No hi ha conversa entre un periodista i un polític en què no surti el retret de “Per què dieu això?” o, al contrari, “Per què no dieu allò?” I qui diu un polític, diu el president d’un equip de futbol, el de la patronal o el d’un col·legi professional. Tothom que té una posició pública a defensar creu que els seus interessos no estan prou ben explicats als mitjans i que, en canvi, les posicions dels seus adversaris tenen barra lliure.
Les portades i les columnes de l’opinió publicada continuen exercint una influència penetrant en la conformació de l’opinió pública, fins i tot avui, en un moment en què molta gent opina a partir del que llegeix a les xarxes.
Per això, Pablo Iglesias està llançant el seu propi canal de televisió, no perquè el sistema mediàtic exclogui les seves opinions (el podem veure i sentir cada dia per tot arreu) sinó perquè exclou la seva cosmovisió. Una cosa és ser la veu discordant en una tertúlia (discordança que legitima el sistema) i l’altra, més important, és dirigir un mitjà amb la seva pròpia agenda.
Si parlem de futbol, una pregunta: ¿a Luis Enrique se l’han carregat els resultats o els altaveus? Doncs primer els resultats, però, sobretot, els altaveus. El tècnic va buscar el contacte personal amb els seguidors a Twitch, on oferia una cara més pròxima, divertida i pedagògica, però això no l’ha absolt en el judici sumaríssim dels mitjans amb seu a Madrid, que són els que tenen l’altaveu més gros i que no toleren que ningú s’atreveixi a desobeir-los i desafiar-los.
Que els altaveus siguin influents és normal. Malgrat tot, encara són el quart poder. El problema ve quan obliden aquell vell consell que sentíem a les facultats de periodisme: “No oblidis mai que la veritat sempre té un peu a l’altre camp”.
