La importància d’un mitjó

“Tot quant hom pot sentir ab los cinc senys corporals, tot és meravella” Ramon Llull

“Jo parlo amb les meves mans, tu escoltes amb els teus ulls” Shi Tao 

Ens pot sorprendre Tàpies, avui? Què podem trobar de nou en un pintor que forma part del nostre paisatge ciutadà? Tàpies és un pintor reproduït per tot arreu, ja sigui a la sala del Palau de la Generalitat on es reuneix l’executiu, presidida per Les quatre cròniques de fons, ja sigui al carrer Aragó quan alcem la vista fins al Núvol i cadira, o al passeig Picasso quan tractem d’esbrinar què hi ha dins del cub de vidre del seu Homenatge a Picasso.

Tàpies faria cent anys el dimecres 13 i continua sent un pou d’aigua fresca que no s’acaba amb les creus, la sorra i les A i les T dels seus quadres plens de textures. Tàpies és allò espiritual i allò extremadament terrenal alhora, i és que, com ell mateix diu, “en allò petit i insignificant pot contemplar-se tot l’univers”.

Un canvi a la ment de l'espectador

En conversa amb Manuel Borja-Villel publicada al llibret El tatuaje y el cuerpo, Tàpies deia que amb el seu art aspirava a provocar un canvi en la ment de l’espectador que “l’obri a una consciència plena, més perfecta; un canvi que pugui ser útil a qualsevol dels meus conciutadans de tot el món”. I seguia: “I tot això sense conceptes excessivament altisonants i transcendalistes, sinó a través del que resumeixo de manera més terrenal amb l’ús que avui faig de la paraula coses: coses corrents, coses de la vida, coses que fem, coses que pensem, coses que estimem, coses que odiem... i sempre amb l’ambigüitat de, per una banda, ressaltar la importància que dono a la mirada profunda sobre totes les coses i, per l’altra, deixar que les coses ens parlin per elles mateixes”.

Quotidianitat

I les coses són la nostra vida quotidiana, que és una barreja del més elevat i el més terrenal. Conceptes espirituals i terrenals als quadres. Ja sigui quitrà, oli, pols de marbre, resines, aiguaforts de sucre, pols de carbur de silici. Experimentacions que donen als colors una gran varietat de matisos i textures. Ho explicava en la seva Memòria personal: “Cap a finals de 1958, vaig augmentar molt les obres realitzades amb materials considerats pobres. Vaig experimentar la necessitat d’insistir i d’aprofundir tot aquell missatge del que és insignificant, gastat o dramatitzat pel temps. Al costat de les grans composicions murals -a crits o en silenci-, els residus de cada dia. En realitat, fou la represa més conscient de temes que sovint ja m’havien atret [...], el tros de cartró, la capsa, la tapadora, la safata o posteriorment la palla, la roba bruta (mitjons, samarreta, calçotets...), mobles vells, coses quotidianes..., no usats com una representació o tema del quadre, sinó com a veritables cossos, objectes”. 

Deixar-se curar

I envoltat de les “coses” petites, el pintor té una obra intensament introspectiva: “Els sentits són un tot i l’art més important és l’art de viure, una construcció tan àmplia com la mateixa cultura. Viure és cultura, i la millor bellesa ens la proporciona la vida en contacte amb la naturalesa, amb el cosmos”. I la vida és dolor, és alegria i és incertesa, que gestionem amb les eines que podem, com la pintura. Per a què ens serveix avui, Tàpies? Ell volia “que els quadres tinguessin tanta força que poguessin curar acostant-hi el cos o el cap...” I encara més: “Que tinguessin un autèntic poder lenitiu. Els efectes de l’obra d’art són molt semblants als que persegueixen el bruixot o el màgic. L’artista no treballa simplement per decorar les parets de les cases, sinó per actuar sobre la gent, sobre la societat, i una de les maneres de fer-ho hauria de ser poder influir en el cos físic i l’esperit. També podríem dir que l’artista treballa per comunicar als altres una realitat que es troba sota la que ells perceben”.

El centenari de Tàpies és la nostra excusa per tornar-lo a mirar i, potser, deixar-nos curar.