El que importa és viure
“Quan era petita pensava que tots els pares havien estat a la presó”.
El festival Alcances de Cadis acaba de premiar Joana Conill com a millor directora per una pel·lícula que arrenca així, amb ella recordant-se de petita a les trobades d'“ex-presos”, quan pensava que de gran ella també volia ser això: ex-presa. El seu pare, Jordi Conill, acusat d’atemptar contra Franco, va ser torturat, condemnat a mort i empresonat amb la pena commutada gràcies a una intensa campanya internacional. Va tenir una vida política llarga dins d’una vida curta, i va morir sense haver explicat gaire res de tot això a la seva filla.
La cigüeña de Burgos és una obra feta a foc lent, per subscripció popular i des d’un lloc molt petit que la impregna tota i la fa molt gran. Un viatge cinematogràfic amb tots els ingredients i tots els perills del relat heroic i que, ben al contrari, esdevé una peça delicada, artesana i profundament colpidora que no parla de Joana Conill, ni del seu pare, sinó de nosaltres a través de la seva història. Del nosaltres humà, i del nosaltres com a col·lectivitat.
Per dibuixar aquesta pel·lícula jo utilitzaria una constel·lació de paraules. És una cinta sobre el fracàs, un poema sobre el fracàs, el menor dels quals és l’atemptat fallit contra Franco. I, ofegades com estem d’èpica, és emocionant veure algú que dedica temps i honestedat al fracàs. I que el tracta amb dignitat. El fracàs aquí és el detonant d’una tempesta més profunda, d’un compromís vital innegociable que arrossega una ferida molt gran i que no s’acaba. I que no és només bonic, però és.
El lloc cap on ens porta la directora és un espai molt més íntim, molt menys peculiar, un espai que reconeix com a habitació pròpia qualsevol que hagi somiat, que s’hagi compromès amb alguna cosa més gran que la pròpia immediatesa, que reconeix qualsevol que s’hagi enamorat d’una idea, d’una possibilitat del nosaltres. Però la pel·lícula tampoc no es queda allà: a la constel·lació hi ha també la memòria, la relació tensa entre la memòria personal i la memòria històrica, entre el que és públic i el que és privat. Parla de com ens relatem per poder-nos estimar, quines parts no mirem, com si ensopegar no formés part d’anar caminant. I parla d'identitat, també: de la filla que es construeix a través de la recerca del pare, i del pare construït a través de la mirada de la filla. Hi ha una temptació de captura de la figura del pare per alimentar la pròpia. I hi ha una ferida temptada de guarir-se amb relats que la facin més bonica. Però no hi és, no es fa, Joana Conill no cau en cap de les trampes. I és un film, esclar, que parla de la violència, de les traces de la violència. Allò que l’Adriana Reyes Rosón anomena “el patrimoni immaterial de la violència”.
Al film, algú que no vol aparèixer en pantalla li diu: la memòria no serveix de res, si serveix per no viure. El que importa és viure.
I sí. El que importa és viure. Llarga vida, Joana.
