Els imperis contraataquen a Europa

La presidència de Donald Trump avui ja forma part de la història, fet que fa que la renovació de la relació transatlàntica torni a tenir un lloc en l'agenda europea. No obstant, no és possible retornar a l'època de la Guerra Freda i el període posterior, temps en què els Estats Units, el gran protector, decidien tots els assumptes importants de seguretat, i Europa adoptava aquestes decisions. Ara, per renovar el transatlantisme, Europa haurà de fer la seva pròpia contribució a la seguretat conjunta, especialment en el seu propi entorn geopolític.

Entre els seus veïns més propers, la Unió Europea s'enfronta a tres ex potències globals que estan obsessionades amb la seva antiga glòria imperial: Rússia, Turquia i ara el Regne Unit. Cadascuna té una relació singular amb Europa, tant actual com històricament, i totes elles tenen alguns punts en comú.

Sota la presidència de Vladímir Putin, Rússia s'aferra amb nostàlgia als records del seu estatus de superpotència, quan la Unió Soviètica a nivell global s'equiparava als Estats Units. Durant la presidència de Recep Tayyip Erdogan, Turquia somia amb reeditar l'expansió geopolítica i cultural de l'Imperi Otomà, que anava des dels Balcans i els límits occidentals de l'Àsia Central fins al Mediterrani oriental i la costa del nord d'Àfrica (Líbia), fins i tot arribant al sud fins al golf Pèrsic. I, finalment, la Gran Bretanya post-Brexit està abocada a un aïllament autoimposat (i no tan esplèndid), tot i que es manté a prop dels europeus continentals a través de l'OTAN i forts llaços culturals i històrics.

Per bé o per mal, la UE comparteix el continent europeu amb aquests tres veïns difícils i, per tant, ha de treballar amb cada un d'ells per aconseguir una convivència pacífica. Rússia, una potència nuclear, és massa gran i poderosa militarment perquè Europa per si sola bregui amb ella. En aquest cas, la UE seguirà depenent de la protecció dels Estats Units, especialment davant les amenaces russes a l'Europa Oriental i als estats bàltics, les mateixes que es van fer patents amb l'annexió de Crimea l'any 2014 i la guerra a l'est d'Ucraïna.

No obstant això, el principal desafiament d'Europa és un altre: la Mediterrània oriental, on el descobriment d'importants dipòsits de gas natural sota el llit marí ha augmentat significativament el risc d'un conflicte entre dos membres de l'OTAN, Turquia i Grècia, així com també hi ha involucrat Xipre, que és un estat membre de la UE. A més, una missió de l'OTAN per aturar el contraban d'armes al llarg de la costa líbia va precipitar recentment una perillosa confrontació entre una fragata francesa i vaixells de l'armada turca, fet que va donar lloc a greus frec a frec diplomàtics.

De fet, no hi ha escassetat de focus conflictius potencials a la regió, a causa de la competència pels dipòsits de gas natural, la intervenció de Turquia a la guerra civil líbia, l'antic conflicte per l'Egeu, assumptes relacionats amb els espais aeris i els drets marítims i l'interrogant obert sobre Xipre. Aquestes tensions, que es veuen agreujades per antigues rivalitats religioses i ètniques, han creat una situació cada vegada més perillosa just a les portes d'Europa. Pel que fa als seus propis interessos, Europa haurà d'afrontar aquests problemes pel seu propi compte.

Sota la presidència d'Erdogan, Turquia porta ja diversos anys aplicant polítiques expansives neo-otomanes. Si bé el govern d'Erdogan havia intentat al principi accelerar la integració amb Occident a l'avançar en direcció a l'adhesió de Turquia a la UE, l'any 2006 la cancellera alemanya Angela Merkel i el llavors president francès Jacques Chirac li van tancar fermament la porta a la cara.

En aquell moment, l'auge econòmic mundial va donar a Erdogan la impressió que Turquia podia modernitzar-se i ressorgir subsegüentment com una gran potència per si sola, és a dir, sense recórrer a la integració europea. Però Erdogan va sobreestimar completament les capacitats del seu país (i encara les sobreestima). En el pla intern, Erdogan es va aferrar a una aliança política amb el moviment islàmic Gülen, fins al moment en què es va suscitar l'intent de cop d'estat l'any 2016, després del qual ell va forjar un nou pacte amb nacionalistes extremistes. Però el canvi d'aliats no va disminuir el component religiós de la política d'Erdogan. Des de fa molt temps ell ha posat èmfasi en la recerca d'un camí islàmic cap a l'era moderna, cosa que significa un allunyament de la tradició secular establerta pel fundador de la Turquia post-otomana, Kemal Atatürk. Aquest compromís ha conduït al fet que Erdogan, de manera ineludible, s'allunyi d'Occident i s'acosti cap a l'Orient Mitjà.

Però Turquia i la UE no poden seguir pels seus propis camins. Els mercats europeus, la capacitat d'inversió d'Europa i les relacions que aquest bloc manté amb Rússia i l'Iran, països rivals de Turquia, fan que Europa sigui indispensable per a Turquia; i, alhora, la posició geopolítica de Turquia, situada entre Europa, l'Orient Mitjà, l'Àsia Central i el Caucas, fa que aquest país sigui indispensable per a la UE.

Turquia, a més de ser la pàtria mare de grans poblacions minoritàries a Alemanya, Bèlgica i Escandinàvia, seguirà exercint una important "funció de pont" per a la migració de refugiats que es dirigeixen de l'Àsia a Europa. És imperatiu, per tant, que les dues parts desenvolupin vincles pacífics fora de l'àmbit de la pertinença a la UE.

Sens dubte, la ficció del procés d'adhesió de Turquia a la UE, que està suspesa des de fa molt de temps, haurà de mantenir-se en aquest estat, de moment. Mentre Erdogan sigui al poder, el millor que es pot esperar és la coexistència.

Europa no ha de perdre de vista el tauler de joc a llarg termini, que inevitablement se centrarà a la Xina, i no en Rússia o en les relacions amb un Regne Unit posterior al Brexit. La Xina ja està establint una presència a l'Iran, i demostrant que té el capital, els coneixements tècnics i la tecnologia per projectar poder i influència més enllà de les seves fronteres. Si aconsegueix convertir la Iniciativa del Cinturó i la Ruta de la Seda en una successió de graons geopolítics ascendents, aviat podria emergir a la frontera sud-est d'Europa alguna cosa que ningú a la UE podria haver previngut.

Europa de cap manera vol que passi un resultat com aquest. Per tant, l'"interrogant turc" continuarà sent tan rellevant com sempre.

Joschka Fisher és exministre d'Exteriors i exvicecanceller d'Alemanya

Copyright Project Syndicate