Immunes a l’escàndol
La immunitat de ramat és una forma de protecció indirecta contra les malalties infeccioses que es pot produir quan un percentatge suficient d'una població s'ha convertit en immune a una infecció, sigui mitjançant la vacunació o per infeccions anteriors. En la societat catalana i també en la societat espanyola, si parlem del coronavirus encara no hem assolit aquest estadi, però si parlem dels efectes que provoquen els escàndols de tota mena que periòdicament anem coneixent, està clar que hem aconseguit amb nota la immunitat de grup per aconseguir que no ens facin ni fred ni calor i que el seu impacte quedi evaporat en qüestió d’hores.
Un escàndol tapa l’altre. El darrer l’hem viscut aquesta mateixa setmana, quan hem sentit com, des del fons més putrefacte de les clavegueres, l’excomissari de policia José Manuel Villarejo afirmava que el Centre Nacional d’Intel·ligència volia “donar un petit ensurt a Catalunya” amb l’atemptat terrorista a les Rambles de Barcelona, setmanes abans de la celebració del referèndum de l’1 d’octubre de 2017. Sense pèls a la llengua, ha assenyalat el director del CNI com a responsable, per haver perdut el control sobre l’imam de Ripoll, que havia estat confident dels serveis d’intel·ligència.
És evident que la credibilitat d’un personatge tan sòrdid, sinistre i descarnat com Villarejo és escassa, i encara més quan aquestes afirmacions les fa durant l’interrogatori, com a acusat, en un judici, on pot mentir impunement. No obstant, també és cert que aquesta afirmació tan gruixuda cal posar-la en el context de l’opacitat que sempre ha envoltat la relació entre l’imam i el CNI, qüestió sobre la qual PSOE i PP, agafats de la mà, van impedir que s’aclarís en el marc d’una comissió d’investigació parlamentària. Com passa sempre a Espanya en aquests casos, per raons d’estat prefereixen tirar-hi terra a sobre. O calç. I, com també és costum quan els temes incòmodes poden enterbolir el relat polític, la immensa majoria de mitjans de comunicació editats a Madrid s’han sumat a l’apagada informativa. Aquest mal no vol soroll.
Per entendre millor com molts miren cap a l’altra banda i xiulen davant d’aquest escàndol n’hi ha prou a fer l’exercici d’imaginar que un comissari dels Mossos d’Esquadra hagués afirmat alguna cosa similar a la que va dir Villarejo. Els rius de tinta, els programes especials i les peticions de dimissió haurien anat a tota màquina. I la Fiscalia no hauria trigat a obrir diligències i els apuntadors habituals ja haurien presentat querelles exprés.
La llista d’escàndols que no han passat d’una tarda d’indignació és llarguíssima. I ben segur que en altres països passen coses similars, però també és cert que la magnitud d’alguns escàndols viscuts a Espanya els darrers anys hauria portat dimissions i hauria fet caure governs a la majoria de països del nostre entorn on hi ha més ètica en l’exercici dels càrrecs i un llistó democràtic més exigent. La llista pot ser molt llarga, i possiblement jo mateix no tingui present algun escàndol memorable, però en podem recordar alguns.
Per exemple, sent el partit de govern a Espanya, els jutges han donat per acreditada l’existència d’una caixa B, de diner negre, per pagar obres i campanyes electorals del Partit Popular. En una societat que no fos immune als escàndols, això hauria portat a la dimissió en bloc de l’executiu, però quan la corrupció forma part del paisatge això no té cap conseqüència. Un altre cas ben sonat és l’escàndol que afecta la casa reial i els negocis tèrbols i milionaris del rei emèrit. Després de molta polseguera, tot quedarà en foc d’encenalls.
I sobre el rosari interminable d’escàndols viscuts per combatre l’independentisme català, amb vulneracions de drets contínues, brutalitat policial gratuïta i abusos jurídics flagrants, se n’han pogut escriure llibres sencers. Un exemple de tants, que en un estat plenament democràtic hauria comportat dimissions, és el de l’espionatge fet a través del programa Pegasus, que monitoritzava els telèfons del president del Parlament, Roger Torrent, i de molts altres dirigents polítics, líders socials i periodistes. Tampoc en aquesta ocasió no ha passat res, tret de donar condecoracions per mèrits discutibles.
En el país de Villarejo els escàndols han deixat d’existir, i en el millor dels casos no passen d’una polèmica mediàtica que se supera obrint el paraigua i aguantant el xàfec fins que la tempesta s’ha esvaït. Molt rarament els escàndols tenen conseqüències polítiques o electorals perquè, com a societat, hem esdevingut immunes a la falta d’ètica i d’escrúpols.