Immobilisme al poder
1. Ben Halima. On és el govern progressista d’Espanya? Tres casos greus d’actualitat interpel·len una coalició que hauria de ser garantia davant l’ofensiva reaccionària de les dretes i a la qual li costa passar de les paraules als fets. Tres exemples que posaré en ordre invers a l’atenció mediàtica rebuda.
Ara s’ha sabut que el 24 de març Mohamed Ben Halima, opositor al règim autoritari d’Algèria, condemnat a la pena de mort per un tribunal militar, refugiat a Espanya, va ser retornat al seu país per la policia en un avió que va sortir de València. No es pot al·legar ignorància: el ministeri de l’Interior va ser advertit per l'ACNUR (Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats) i per Amnistia Internacional. Ni cas. És a dir, el govern espanyol ha entregat un dissident a una dictadura volent ignorar el recorregut que li espera: la cadena perpètua en el millor dels casos. No costa gaire imaginar que aquesta ignomínia és un dels preus a pagar per acontentar Algèria després de la inclinació del president Sánchez davant del rei del Marroc. Sinistre mercadeig amb les persones. ¿És possible que quedi així, que no passi res? Què diríem si ho fes el PP? No hi ha cap indici que Marlaska dimiteixi o sigui cessat, que és el mínim que hauria de passar en un cas com aquest. Ni tan sols hi ha soroll entre els partits del govern.
2. Emèrit. Anticipant la primera visita del rei emèrit a Espanya després de la seva fuga, s’ha fet un lleuger rentat de cara a la monarquia, sota la eufemisme “un nuevo marco de actuación”. Emparats en el sinistre principi que tot el que és legal és moral, sembla com si, un cop els jutjats han girat full, es preparés ja el blanqueig de l’emèrit, que s’ha salvat de la condemna de les seves facècies per una protecció legal infantil que li dona la Constitució. El fet que no pugui ser condemnat no treu un gram d’indignitat al comportament de Joan Carles I. De la mateixa manera que la seva utilitat en el moment de la Transició no pot servir de contrapès per justificar la seva impunitat. Sembla que l’experiència no compta, malgrat el patètic espectacle que ha marcat de manera irreversible la Corona. El govern de Pedro Sánchez, amb la complicitat de la dreta i de la mateixa Casa del Rei, s’ha negat a qualsevol reforma legal per acabar amb la inviolabilitat del rei, és a dir, amb aquesta singular condició d’irresponsable (de no ciutadà) que li atorga la Constitució. Tot el que no es renova es degrada.
3. Catalangate. En fi, l’enrenou que més bullit ha generat és evidentment el de les escoltes: el Catalangate i les seves derivades. No per previsible ha estat menys escandalosa la informació sobre les escoltes a l’independentisme, que ha superat qualsevol límit raonable per molt que insisteixin en ser comprensius els defensors de la unitat sagrada de la pàtria. Però ha tingut derivades esperpèntiques, com quan Sánchez s’ha volgut atorgar el paper de víctima o quan s’ha sabut que fins i tot les negociacions per a l’alcaldia de Barcelona han estat objecte d’escoltes i seguiments. Al marge que ara tothom vulgui treure suc de la situació, aquest safareig no pot quedar en res. El CNI està a les ordres del govern i aquest no es pot escapolir. Ha de donar totes les explicacions necessàries, i deduir-ne després les responsabilitats pertinents. No és excusa dir que aquestes coses passen arreu. És cert: no hi ha democràcies perfectes. Però per això cal estar alerta abans que es deteriorin del tot.
La Transició va ser una ruptura sota la por. I, per tant, hi van quedar incrustades herències molt pesants que avui ja són cròniques. Ara veiem que ni tan sols l’esquerra plural avui al poder gosa fer passos en sentit reformista, i menys en un moment en què l’episodi sobiranista ha servit de coartada no només al bloc conservador sinó també a aquells sectors progressistes de qui es podia esperar una certa renovació. El poder, si es bada, embruta.