Una immobiliària pública a Barcelona

Fa unes setmanes Andreu Mas-Colell celebrava la notícia de l’expropiació del solar de l’antic Teatre Talia al Paral·lel, i ho aprofitava per encoratjar les administracions públiques a adquirir sòl. Sàvia recomanació. Assenyalava que els terrenys edificables absorbeixen el valor econòmic de la condició urbana, de manera que el preu d’un solar urbà està condicionat per la qualitat del seu entorn i aquesta qualitat depèn, sobretot, de les actuacions públiques. Posem un exemple: quan un ajuntament anuncia una nova zona verda, o fa arribar una línia de metro fins a un barri apartat, els preus del sòl de la zona augmenten. La millora de la ciutat provoca un efecte pervers: se socialitzen les inversions (les inversions públiques les paguem entre tots) i es privatitzen els guanys (els obtenen els propietaris). Una manera de compensar aquesta dinàmica és l’adquisició de sòl edificable per part dels poders públics i així contenir els preus dels habitatges, oficines o locals comercials, atès que el cost de la construcció és homogeni en qualsevol indret de la ciutat. És fàcil, però fins ara no s’ha fet.

És per aquesta raó que, d’ençà del 2015, s’ha incrementat de manera sostinguda l’adquisició de sòl per part de l’Ajuntament de Barcelona, orientat principalment a construir habitatge de lloguer social, sigui a través del mateix consistori o amb acords amb el sector privat o cooperatiu. Només l’any 2021 hi ha una previsió de 50 milions d’euros per adquirir sòl o habitatges, atès que a Barcelona el sòl disponible és un bé molt escàs, i això fa que sovint calgui adquirir edificis construïts.

Les darreres setmanes s’ha fet un pas més en aquesta direcció: sota el paraigua de l’estratègia global Amunt Persianes!per donar suport, dinamitzar, enriquir i diversificar l’activitat comercial i econòmica dels locals en planta baixa de Barcelona, s’ha proposat la creació d’una immobiliària municipal que destinarà 16 milions d’euros a comprar locals per generar una cartera pública de baixos de protecció oficial per llogar-los a un preu assequible. Els futurs arrendataris seran bàsicament comerços, però també s’obre la porta a impulsar, en zones determinades, pols de producció artística, cultural, cooperativa o tecnològica. Hi ha experiències similars en altres capitals europees com la societat mixta Semaest a París fundada als anys vuitanta, que es dedica a la revitalització del comerç de proximitat a través de l’adquisició i posterior lloguer de locals comercials. Ja fa temps que aquesta immobiliària pública parisina és la principal propietària de les llibreries de la capital francesa, un sector amb serioses dificultats per fer front a l’increment desorbitat dels preus de lloguer.

L’interès d’un propietari és treure el màxim benefici del seu immoble adequant el preu en funció del que dicta el mercat; en canvi, la iniciativa pública pot adaptar-lo a l’interès de la diversitat comercial i reconèixer el valor social de determinades activitats. A Barcelona s’ha prioritzat Ciutat Vella, el districte que més ha patit l’impacte de la pandèmia en l’activitat comercial, amb una dotació de 6 milions d’euros, i s’han previst 10 milions més per adquirir baixos a les zones prioritàries de la resta de districtes de la ciutat. L’adquisició i posterior adjudicació dels locals es farà a través de processos de concurrència pública, i sempre tenint en compte l’ecosistema comercial i d’activitats de cada zona.

A la ciutat dels 15 minuts, amb tots els serveis ben a prop de casa, el paper del comerç de proximitat és imprescindible. Un teixit comercial ric i divers omple de vida els barris, incrementa la seguretat i genera incomptables relacions veïnals, socials, laborals i econòmiques que dinamitzen l’entorn. Adquirir sòl, habitatges o baixos comercials és una política lenta, i no s’obtenen resultats immediats ni s’aconsegueix frenar l’especulació de la nit al dia. Però és el camí per poder continuar apostant per una Barcelona que, en lloc d’expulsar, integra, que, en comptes de deixar-se arrossegar per les dinàmiques del mercat, segueix sent propietària del seu destí.

Jordi Martí és regidor de Presidència de l'Ajuntament de Barcelona