Immigrants poc productius?

L’economista Miquel Puig començava un parell d’articles recents sobre política de natalitat afirmant que només els poc o mal informats poden esperar que la baixa natalitat sigui compensada per la immigració, atès que els immigrants són generalment poc productius i ens acaben costant més que no pas el que generen. Una afirmació que no té ni cap ni peus, que és perillosa i que posa en qüestió la resta dels dos articles, malgrat que bona part del que s’hi diu val molt la pena tenir-ho en compte.

No té ni cap ni peus perquè la productivitat d’un treballador ve determinada pel tipus d’activitat i pels mitjans amb què compti per desenvolupar-la, i pel sistema socioeconòmic de què formi part. Un pagès amb tractor és molt més productiu que un altre amb una aixada, fins i tot si el primer és molt menys laboriós que el segon i amb absoluta independència de si un d’ells és immigrat o nat a “casa”. I si l’activitat és part d’un sistema eficient -innovador, competitiu, amb institucions fermes- o d’un d’ineficient, la productivitat es multiplicarà o dividirà. És cert que els immigrats, com que són els darrers a arribar i amb menys drets i, en general, tenen menys coneixements que els crescuts a “casa”, se les han de veure amb les feines més mal pagades. Posem per cas que un improductiu immigrant treballa com a domèstic al servei d’un potentat, a canvi d’un sou més aviat baix; com que pagarà pocs impostos i pot acabar rebent força serveis socials -sanitat, educació per als fills...-, es dirà que el subvencionem. Però a qui, a ell o a l’amo? ¿I si qui el contracta a baix sou és un constructor o qualsevol altre empresari?

Confondre salari amb valor afegit és encara més greu que confondre valors i preus. ¿Algú pot defensar que els directius de banc afegeixen 200 vegades més valor que els mestres, atès que cobren 200 vegades més? ¿O un narcotraficant 10.000 vegades, puix que guanya deu mil vegades més? ¿O, ja posats a fer, que cadascuna de les 62 persones que acaparen tant com els 3.200 milions de persones més pobres afegeixen 50 milions de vegades més valor que cadascuna d’elles? Malauradament, generació i apropiació de valor solen tenir molt poc a veure, i qui fa un munt de pasta sol fer farina de molts altres. I això malgrat que un dels suposats mèrits de l’economia de mercat és fer possible la igualtat entre el cost de la darrera unitat produïda (cost marginal), el seu preu i el salari del treballador. Un món ideal en què tothom acaba cobrant una quantitat igual al preu d’allò que produeix i una teoria queal capdavall justifica la desigualtat imperant.

Sorprenentment, la (falsa) teoria se sustenta en els models econòmics que s’expliquen a les nostres universitats; un món de pissarrí on les empreses treballen amb rendiments decreixents, la competència és “perfecta” i els preus igualen els costos marginals. Res a veure amb el món real, on la competència és oligopolista, on entre preus i costos hi ha beneficis sovint escandalosos i on les empreses fugen dels rendiments decreixents com el gat de l’aigua; un món real on l’afluència d’immigrants sol tenir un efecte molt clar: el de fer baixar el cost salarial mitjà i fer pujar en igual mesura els beneficis empresarials. Així va ser a l’Alemanya reunificada, amb els milions d’alemanys de l’Est incorporats; als EUA des dels anys 70, amb la immigració vinguda del seu sud, i a la mateixa Espanya, durant la bombolla, quan les empreses cercaven en origen treballadors barats. I en tots tres casos, facilitant que els salaris augmentessin per sota del que ho feia la productivitat i facilitant que la desigualtat augmentés com mai abans.

Que en comptes d’alertar pels efectes socialment indesitjables dels salaris baixos, com els que cobren la majoria d’immigrats, se’ls culpabilitzi perquè cobren poc, s’identifiqui aquest baix salari amb el seu valor afegit i es conclogui que ens costen més del que generen, passa de fals a molt perillós, atès que es predisposa la població contra ells, s’alimenta la xenofòbia i s’acaba negant un recurs absolutament necessari a territoris envellits com els nostres. Què se n’hauria fet d’Austràlia, els EUA o el Canadà sense l’afluència històrica d’immigrants? ¿Sense els blancs que fugien d’Europa i els negres a qui quan mancava mà d’obra es caçava a la selva per portar-los encadenats i esclavitzats als camps de cotó del Mississipí? No sembla clar què se n’hauria fet, però de ben segur no serien les nacions líders que són avui. Com no ho seria Catalunya i com no ho serà mai Europa si tanca portes i aixeca barreres.

La nostra preocupació, avui, més que pel debat natalitat/immigració, hauria de ser per l’emigració; pel fet que falti feina per als nostres joves i per als que havien vingut a buscar-ne i ara ens abandonen per buscar-ne en regions més pròsperes. ¿Pot ser que n’haguessin vingut en excés i en massa poc temps? És possible. En tot cas, ai de les regions d’on la població emigra, puix que és el pròleg d’un declivi socioeconòmic no gens fàcil de capgirar.