Immigrants lingüístics
Va heretar i va començar el problema. Fins aleshores l’advocada i el seu client anaven fent. Converses telefòniques educades. Això i allò. Paperassa puntual. Fàcil. Tot en ordre. Però un dia el client truca per fer la consulta sobre una herència familiar. S’obria la caixa de la veritat. L’advocada va haver de demanar papers. I més papers. La cosa no quedava del tot clara. Podia ser això, podia ser allò. Però ella es va fixar en una dada.
Curiós, oi? Com és que fins ara ella no se n’havia adonat? Una advocada barcelonina. Ni jove ni gran. Formada per ser elit. Bé, parlem-ne, però ja m’enteneu. Clavada a Sigourney Weaver a Working girl. Superprofessional amb pijisme nasal. I, esclar, va trobar aquell paper. Com podia ser? Increïble. Mireu-lo. El seu client és un home ja jubilat. Petit empresari. Viu en un poble del Pirineu. Sempre sempre havien parlat en català. De manera normal, natural. Però ella troba el paper. Si us hi fixeu, el seu client, aquest client anodí, corrent, adotzenat, resulta que havia nascut en un poble d’Andalusia. I de petit ve amb la seva família cap a Catalunya. I l’advocada, just en aquell moment, li pregunta: “Com és que tu que has nascut a tal poble andalús parles català?” Aquí està el tema.
Aquesta història real només pot existir ara. Abans, no. Si l’advocada s’estranya és perquè s’ha amagat la veritat. Som davant d’un cas d’injustícia i de prevaricació de la realitat de Catalunya. Els tribunals de la immoralitat, els estereotips i les mentides han dit que això no era així. Qualsevol persona, de qualsevol poble de Catalunya, sap perfectament i científicament que quan arribaven als pobles les persones que venien de manta llocs d’Espanya aprenien català. Però només per una raó. Per la realitat.
A un poble de cinc cents, de mil, dos mil habitants. Arribaven famílies de 20, 30, 50 persones. Aquesta és la suma i la resta. La quantitat és també la llengua. Aquí i a Kinshasa. El número volia dir que som així i que el que venia també ho podia ser. Hem oblidat que aquí les persones aprenien català sense immersió lingüística. El català era l’aire. Hem oblidat que les persones s’adaptaven: tothom parla català, doncs jo també he de parlar català. Es diu sentit comú. Es diu educació. Es diu progrés. El català era un fet natural, ara és artificial.
Si aneu als mateixos pobles la gran involució és que als mateixos carrers ara mana sonorament el castellà. I que aquells catalans, els avantpassats dels quals veien arribar gent que no parlava català, però l’acabava parlant, ara fins i tot parlen castellà als fills. I no cal dir els que venen de fora. I no cal dir res perquè està dit tot. Perquè la Barcelona capgrossa DF és una macrocefàlia lingüísticament perduda. Pura matemàtica: menys que el parlen més que no el parlen ni el parlaran, ni el volen parlar. Quantitats. El barret mexicà de la Rambla ja no és un souvenir: és la realitat. El que ara és un souvenir és el català. A Barcelona es ven de tot i sobretot de fora, menys el que era la llengua pròpia: el català. Quantitats.
La gran batalla és als pobles. L’estira-i-arronsa és de guerra nuclear. El futur del català s’està decidint aquí. Als pobles petits: de desenes, de centenars, d’alguns milers. Avui els immigrants d’ahir són els catalanoparlants d’avui. Avui, aquell senyor que va venir d’Andalusia a un poble del Pirineu i acaba parlant, naturalment, català, som els que sempre hem viscut aquí i sempre hem parlat català i ara tot, tot, és en castellà. Avui som els que haurem d’emigrar. Calculeu. Feu números. Quantitats. Aquesta és l’herència que ara obrim.