En un article publicat a La campana de Gràcia el 1914 titulat “La immigració obrera a Barcelona”, Rovira i Virgili expressava la preocupació que li generava l’arribada de nouvinguts pobres a la ciutat. Que acostumats a un nivell de vida més baix, deia, es conformarien amb unes condicions més precàries, amb sous més baixos i renunciarien als drets que els treballadors estaven intentant conquerir en una llarga i aferrissada lluita. Era una època en la qual encara existia el treball infantil a les fàbriques i les jornades no baixaven de les deu hores. Fomentar la consciència sindical en els obrers tampoc era cosa fàcil tenint en compte les fortes represàlies que patien els treballadors que es rebel·laven contra l’explotació. Els temors de Rovira i Virgili davant l’arribada de pobres encara més pobres, que en el mateix escrit s’afanya a desvincular de qualsevol prejudici de caire ètnic, és comprensible. I resulta molt similar al rebuig que avui manifesten molts ciutadans treballadors davant l’arribada de nous immigrants que s’expressen votant partits populistes. Potser perquè se senten orfes de representació, perquè fa temps que les esquerres van substituir la lluita de classes per la lluita de les identitats i els assalariats que han anat patint successives erosions en els seus drets laborals i noten la pressió directa dels nouvinguts no tenen partits que els defensin. En aquest sentit, és injust que des del progressisme que ha renunciat a la lluita pel model econòmic es titlli aquest sector de l’electorat de xenòfob com si el seu rebuig fos per pur i simple racisme. Hi deu haver treballadors racistes, esclar, aquest mal és present a totes les capes socials, però reduir-ho tot a una pugna entre autòctons i estrangers és una simplificació que amaga precisament la por a un augment de la precarització. Prova d’això és que hi ha immigrants de les primeres onades que senten aquesta mateixa pressió per part dels immigrants d’ara. Saben d’on venen i el que costa guanyar-se uns drets laborals que en el moment de l’aterratge eren inaccessibles, sobretot si no es tenien papers.
Però el text de Rovira i Virgili resulta clarificador des d’un punt de vista històric: si mirem el que ha passat a Catalunya al llarg del segle XX, en el qual no van deixar d’arribar nous immigrants, veurem que la lluita obrera no només no es va debilitar sinó que va adquirir més força perquè, per molt desesperats que estiguessin els que aterraven a Barcelona llavors, tard o d’hora s’acabarien sumant a les mobilitzacions obreres. Ningú està disposat a viure voluntàriament pitjor que els seus veïns, si ho fa és perquè no li queda més remei. I els sindicats han tingut l’encert, en les últimes dècades, de no fer distincions entre els treballadors segons sigui la seva nacionalitat. Cosa que no vol dir que ser treballador d’origen estranger, fins i tot si administrativament s’està en condicions d’igualtat, no comporti sous més baixos o més temporalitat. Però en comptes de ser vistos com a víctimes d’un sistema que explota els més vulnerables, resulta que aquest sector de la classe obrera és culpat del seu propi patiment. Si alguna cosa ha aconseguit la dreta (xenòfoba en el discurs però promotora de la immigració irregular en les seves polítiques) és despistar-nos a tots sobre els veritables responsables de l’empitjorament de les condicions de treball. El problema no són els immigrants, nous o antics, sinó l’empresari disposat a explotar-los aprofitant que encara no tenen possibilitats de defensar-se. Davant d’això, com més fortes siguin les institucions i la protecció social, com més eficaços siguin els mecanismes que persegueixin la vulneració de drets, menys riscos comportaran els immigrants d’avui.
